Sixena: un viatge només d’anada

Ai, les pintures de Sixena! Aquesta saga que ja fa olor de sainet, però que per a molts és una autèntica tragèdia grega. Després de dècades de tibantors, batalles legals i algun episodi d’espoli —tots sabem com es va aprofitar l’aplicació del 155 per irrompre en el Museu de Lleida—, el Tribunal Suprem ha sentenciat la seva última paraula: les pintures murals tornen a casa. O això creu la justícia. Sembla que ningú ha preguntat als experts si aquest retorn a casa no és, en realitat, un passatge només d’anada a un cementiri d’obres d’art.

El veredicte és clar i contundent, la toga ha parlat. Però, no han sentit els senyors de la toga el que diuen els senyors de la bata blanca? Gianluigi Colalucci, qui abans de la seva mort el 2021 era considerat la màxima autoritat mundial en pintura mural, ja advertia que una intervenció d’aquest tipus afectaria molt seriosament els frescos. Amb tot el seu coneixement, defensava que la història havia seguit el seu curs i que aquestes pintures s’havien conservat d'una manera específica al llarg del temps, de manera que ja no tenien ni la mida adequada per ser retornades a les seves parets originals.

De fet, tornant al símil mèdic és com si algú hagués decidit que un pacient amb respiració assistida, monitorat les 24 hores en la millor unitat de cures intensives, pot tornar a casa, amb el simple argument que a casa s’hi trobarà millor. Sí, a casa, però sense el respirador i sense el personal mèdic adequat. Després, que ningú s’estranyi si el pacient, pobre, no aguanta el viatge.

El més curiós de tot plegat és que la decisió arriba en un moment en què la sensibilitat pel patrimoni se suposa molt elevada. Però es veu que depèn de qui custodia les obres s’aplica una, o altre vara de mesura. Recordeu el serial de la Dama d’Elx? No fa tants anys, quan Elx va demanar el retorn de la seva icona, els tècnics del Ministeri de Cultura i Esport van desaconsellar-ho amb un argument incontestable: la peça es troba en un estat de tens equilibri i qualsevol canvi ambiental podria ser-li fatal. Ara bé, si les pintures de Sixena, molt més malmeses per l’incendi de 1936 i amb un pronòstic de vida molt més incert, surten del MNAC, allà ningú hi veu perill? És que la Dama té més padrins? Sembla que el que és bo per a una peça, no ho és per a les altres. Sospitós, si més no.

Ara que el Suprem ha ratificat el que tots els experts —els de debò, els que es miren els pigments amb lupa— desaconsellen, sorgeix una pregunta de sentit comú: qui ho paga tot això? El MNAC i la Generalitat de Catalunya han estat, durant 80 anys, l’UCI d’aquestes pintures. Les han restaurat, conservat amb la temperatura adient i exposat en un espai segur. Tot plegat amb la cura que es mereix. El govern aragonès passarà per caixa? Ans al contrari, sembla que els ha faltat temps per carregar contra Catalunya.

No obstant això, el que més em dol de tot plegat no és la reacció de l’Aragó —esperable—, sinó que enmig d’aquest ball de bastons el president de la Generalitat, Salvador Illa, està demostrant una passivitat, impròpia del càrrec que ostenta. Si ja ens van prendre una part de les obres sense miraments l’any 2017, la sensació ara és que la justícia va per un cantó i la lògica del patrimoni cultural, per un altre. I ningú a la Plaça Sant Jaume sembla tenir el coratge, ara, d’alçar la veu amb la contundència necessària per protegir unes obres que, un cop més, esdevenen ostatges d’una batalla que va molt més enllà de l'art.

Tant de bo m’equivoqui, però tot plegat em fa pensar que arribarà el dia en què visitarem Sixena i, en lloc de pintures, trobarem enmig d’una pols molt fina un rètol on hi digui: “Aquí jauen les pintures de Sixena. Víctimes d’un accident de trànsit judicial”.