Joan Montcada en les dècades 1950-60

Impulsada, dirigida i narrada per l’artista plàstica Marta Montcada, en l’Espai Cultural Ronda de Barcelona des del 30 de maig i fins al 28 de juny de 2025 té lloc l’exposició Joan Montcada 100 anys (Gràcia, Barcelona 1925-2017), que aplega un conjunt d’obres realitzades en les dècades del 1950 i 1960 de la seva trajectòria artística. Un goig per a la vista, que, al mateix temps, invita els espectadors a apreciar en el seu valor l’art figuratiu d’arrels clàssiques que progressivament va prendre les formes modernes amb què es reconeix aquest art que es va dur a terme en els anys immediats a la postguerra: un moment històric, artístic i cultural que reclama ser estudiat amb més profunditat, com apunta l’historiador de l’art, Bernat Puigdollers, al seu treball publicat l’any 2013: Els Betepocs: una agrupació pictòrica pionera a Catalunya.

Qui eren, els Betepocs? Alumnes de l’Escola de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. Aglutinats per Josep M. Garrut, aleshores també estudiant de l’escola, en el curs 1943-44 aquells abanderats van formar una agrupació d’artistes amb el propòsit d’organitzar cada any una exposició a l’inici de curs i uns campaments d’estiu (Campaments Pictòrics) en els quals els participants (que durant l’any es trobaven en animades tertúlies) no només pintaven sinó que s’acompanyaven de conferències i altres activitats artístiques per tal d’eixamplar la vida cultural en aquells anys de grisor ambient: tant la pròpia vida cultural com la de l’entorn on tenien lloc les acampades d’una setmana, la primera de les quals va esdevenir-se a Viladrau l’estiu de l’any 1946. En els anys següents, i amb el mateix esperit entusiasta i dinamitzador, tal com reporta Bernat Puigdollers en el seu treball que recull tantes dades sobre aquest col·lectiu d’artistes, es farien a Camprodon, Eivissa, Menorca, Andorra, Tarazona... L’última es va fer a Conca l’any 1957.

Deixeble de Nolasc Valls i de l’Escola de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, Joan Montcada va formar part ben activa dels Betepocs. Artista inquiet i polifacètic, ja l’any 1948 va esdevenir professor de l’escola, activitat que, des de la seva càtedra i amb diferents càrrecs, va dur a terme fins a l’any 1990 aquest «renaixentista actual», com va escriure Narcís Negre Tibau l’any 2008 a la revista Taüll. Durant tot el seu trajecte creatiu, Joan Montcada va persistir en la recerca i investigació de l’art en sintonia amb la natura, les ciències i la filosofia, harmonitzant el fet artístic amb les seves vivències personals amarades d’una profunda espiritualitat.

En les dècades de 1950 i 1960, quan Joan Montcada ja havia trobat l’estil propi que el caracteritzaria, el seu art es va manifestar, vigorós i dinàmic, també en la realització de pintures de caire religiós: murals (pintures al fresc) i vitralls en esglésies com la de Sant Domènec de Puigcerdà, la de Santa Maria de Cubelles, la de Sant Jaume de Remolins, de Tortosa, l’església de Betlem, de Barcelona, així com també els murals ceràmics que presideixen el Saló d’actes de l’IESE.

Com en les altres pintures fruit d’aquesta època de gran creativitat, en les obres d’inspiració religiosa Joan Montcada hi va mostrar un estil de tall figuratiu en què la composició estilitzada dels elements pintats amb tons solars, vius, transparents, de manera original, subjectiva, són en un mateix pla o en plans escalonats. Aquestes composicions, també les de temes bíblics i o de l’Evangeli, conformen una personal expressió plàstica de la modernitat visual que es va anar fent present en aquelles dècades: una estètica lluminosa i joiosa allunyada de les més fosques o enrevessades formes barroques i neoclàssiques. Aquest corrent d’expressió estètica que aquí es va donar sortint de la meitat del segle XX, i la de Joan Montcada de forma particular, va impregnar de meravella les nostres retines quan, infants i jovenets en els anys cinquanta i seixanta, les nostres mirades es passejaven, somnioses de futur, per les parets i absis de les esglésies, que, cal recordar-ho, van haver de ser restaurades, moltes d’elles de cap a cap, després de les tràgiques destrosses sofertes durant la Guerra Civil.