Anatomia d’un instant

Javier Cercas té una magnífica novel·la amb el mateix títol. En el llibre l’autor intenta esbrinar el que sent, el que li passa pel cap, al President Suárez en l’instant en que decideix no tirar-se a terra i no fer cas de l’ordre del Tinent Coronel Tejero en l’assalt al Congrés de Diputats el 23 de febrer de 1981. El milhomes mentre apuntava amb la pistola al president del Congres cridava com un energumen: Todos al suelo!!. La majoria dels diputats va fer el que les hi  deien però com a mínim Santiago Carrillo, el general Díaz Alegria i el President Suárez van romandre quiets al seu escó, asseguts expectants.

Són fets coneguts, però humilment manllevo el títol del llibre per transportar-lo fins al senyor Santos Cerdán. Voldria conèixer el moment, l’instant en que el Sr. Cerdán va decidir passar a la part fosca de la història, quan, en quin moment va decidir deixar-se temptar per la corrupció?. Què va pensar en aquell instant?

No conec el Sr. Santos Cerdán, més enllà d’una salutació protocol·lària en un acte. Allunyat de la política més orgànica sabia que era el Secretari d’Organització del PSOE. Ah! Secretari d’organització! una figura necessària però moltes vegades denigrada. L’home o dona que manega, que porta la cuina interna del partit, el braç executor de les decisions polítiques i les no polítiques, la persona que ho controla (així hauria de ser) tot, el global. I les formes d’actuar moltes vegades donen la seva validesa, o és una persona persuasiva i seductora o actua amb ma de ferro i sense miraments. De tot hi ha a la vinya del senyor. I cal constatar que el PSOE no ha tingut sort amb els darrers secretaris d’organització, Ábalos i Cerdàn apareixen ara lligats per presumptes corrupcions. I amb ells s’hi hauria d’afegir el tal Koldo, que semblava ser el més friqui del trio, un “mindungui” aixecat a altes responsabilitats, l’Otilio de l’organització, el més “tonto” del trio però resulta que ara és el que ha anat gravant-ho tot per si de cas queien i podia treure’n rèdit. Sense gravacions haurien caigut igual.

Que et deu passar pel cap quan, davant una nota de comptabilitat d’un sobre amb diners que posa M. Rajoy negués que sigui Mariano Rajoy. Que barrines quan li dius a un amic com ha de fer les ofertes seves i alguna de falsa per obtenir el contracte? Com pots traspassar el punt com els Cerdán de torn en que passes de ser un secretari d’organització suposadament fidel al partit a començar a demanar comissions? No hi deu haver una resposta genèrica i cada cas deu ser diferent i amb motivacions ben especials.

Quan fas  aquest clik i assumeixes que et fiques en terreny pantanós del que només se’n pot sortir ben emmerdat.

Quina és l’anatomia de la transformació. Aquella que et permet oblidar-te de la més o menys vida tranquil·la a passar a ser un persona que no podrà mirar mai més a la cara de molts i molts militants que han confiat en tu i els has traït, en allò pitjor, en l’honestedat.

Com es pot viure aquets instant. No hi ha mecanisme que et faci pensar-ho dues vegades i tirar enrere?

Ara s’ha filtrat la informació que ha recollit la UCO on s’expliciten algunes -forces- converses amb el seu propi argot que ben segur dissimula el que es vol dir respecte al diner. La UCO no es paraula de déu, no és dogma de fe, però algunes coses van a missa. La UCO ha comès alguns errors de bulto. Al Sr. Ábalos li atribuïen una propietat de més de dos milions d’euros quan en realitat eren de 760, o alguns dubtes en el tema del Fiscal General amb la requisitòria de més de 240.000 registres infinitament superiors als que havia autoritzat el jutge. Poca confiança amb la UCO, però home, alguna cosa hi deu haver.... Alguna cosa fa més que pudor… I ben segur que quan arribi el moment   podran dir que no es reconeixen en les converses gravades i filtrades com van dir en el seu moment en seu parlamentària Fernández Díaz, Dolores de Cospedal, Alicia Sánchez Camacho... (però alerta, val la pena llegir un article de Jordi Nieva Fenoll del dia 13 de juny al diari ARA sobre el tema Els àudios de Santos Cerdán)

En fi que voldria saber, m’agradaria saber, copsar l’anatomia de l’instant en que el Sr. Cerdán pot estar, està a punt de generar la caiguda d’un govern, d’haver fet l’estafa a milers i milers de militants del PSOE que van confiar en la seva gestió i a situar-se en una posició de decidir sobre una legislatura, decisió que no hauria de correspondre a un presumpte corrupte. I encara em pregunto: des del moment en que va saltar tot l’escàndol amb Koldo i Ábalos que li passava pel cap? Com podia mantenir la seva posició davant dels seus companys com si sentís ploure? Quina mena de menysteniment , quina fredor, quina manera d’enganyar.

Si sabia que arribaria el moment en que tot esclatés com pots presentar-te al Congrés i reunir-te amb els teus companys, que fins el darrer moment et van mantenir la confiança. Qüestió d’ego? Doble personalitat? Cara dura? Inconsciència? Manca d’escrúpols?

En fi, difícil d’entendre. Es necessita gran capacitat d’impostura, sang freda per mantenir el seu estatus i activitat sabent que es trobava en mig d’una tempesta de merda que en esclatar arrossegaria a molta gent i generaria un rebuig monumental.

Valgui la presumpció innocència i haurem d’escoltar les seves declaracions d’exculpació -de moment, ho nega tot- però potser no sabrem mai l’instant en que va decidir ser un corrupte (sempre presumptament, quedi clar), l’instant en que va decidir travessar la línia entre l’honestedat i el femer.

I mira que m’agradaria saber-ho