Una faceta desconeguda d'Oriol Pi de Cabanyes

En el contacte amb el haiku (l’estrofa japonesa de poesia que, en la seva adaptació a la llengua catalana per part de Carles Riba, consta de tres versos de 4, 6 i 4 síl·labes, escandits a la nostra manera ―fins a la darrera síl·laba tònica de cadascun―), la manera com veiem el món que, a grans trets, és qualificada com a occidental, es veu de cop en predisposició, sens dubte, d’acarar-se ―tot i una primera mediació exclusivament racionalista― amb el seu propi buit interior, de caire estrictament existencial, i, per tant, d’anar-se despullant de tota la xarxa de principis lògics de causa-efecte, com correspon a qualsevol persona que tingui inquietuds que vagin més enllà del materialisme i vulgui fer incursions directes en una autèntica aventura.

El fet que aquesta estrofa clàssica japonesa concentri, a través d’imatges, no pas metàfores, l’atmosfera d’una sensació, d’una impressió, d’una vivència..., d’una percepció al capdavall, que, des de la interioritat del poeta, ha de reviure en el lector, sense massa indicacions ―encara menys descripcions―, provoca una incertesa en el lector. S’espera que, aquest, convenientment estimulat, desenvolupi al seu torn tot un món que d’antuvi, només li és donat en suggestió, potencialment... Està clar com mai, doncs, que qui llegeix, esdevé autor, ha d’omplir l’espai buit, l’ha de sentir a través de la simple suggestió, atès que, en passar els estímuls pel sedàs de la seva personalitat, del seu estat d’ànim, de la seva intel·ligència sensible, el mon creat (recreat a la pròpia manera) serà ben nou i personal. En tot cas, s’ha de cenyir a les pautes que li són donades, tampoc no s’ha d’inventar res del tot...

No es tracta, per tant, d’entendre (analitzar, classificar, etc.) ans de congriar una atmosfera que ha d’anar de dins (el lector) cap enfora (la vivència sentida, alliberada) a partir d’uns estímuls exteriors (del poeta que els deixa per escrit) i que el lector ha d’interioritzar, no només llegir. L’exigència és màxima, i les dificultats també, ja que s’ha d’evitar sobretot l’efecte gratuït, la inconseqüència que no porta enlloc, i sobretot el fer les coses a la babalà, creant un espai abúlic. L’anècdota és mínima, aparentment, i l’argument encara més: qui llegeix hi té molt a dir, però se li ha de donar la clau, els mots suggestius i adequats, i es podrà deixar anar i intervenir. 

Això, especialment en poesia (i en literatura o en art en general també, però en diferent grau) és sempre així (i potser per aquest motiu costa tant que assoleixi la popularitat d’altres gèneres), però en el cas de la poesia japonesa, i, a grans trets de la mentalitat oriental, concretament del haiku en aquest cas, la intensitat del fet s’eleva fins a la màxima gradació a causa del despullament essencial de tot l’acte creatiu, i l’absència de conceptes en general.

En el cas del llibre Haikus i altres poemes (Ed. Stonberg, 2025), d’Oriol Pi de Cabanyes, autor, com ja sabem, de llarga trajectòria: novel·lista, narrador, assagista, dietarista, conreador des de sempre del periodisme literari..., el món del haiku hi és tractat amb tot rigor. El fet que el llibre s’hagi anat elaborant al llarg d’un ampli període de temps, ben bé al marge de tota la seva trajectòria també professional, com un món a part, sense la intencionalitat pautada i més o menys apressada del qui pensa sobretot en la publicació, ans com un alliberament de no perseguir cap “efecte poètic”,  li atorga una frescor envejable. Hi ha, en ell mateix, tot un fonament, tota una disposició, una predisposició, cap a la troballa inesperada. I va fent forat. Segons que assenyala encertadament Teresa Costa-Gramunt a l’epíleg: ...és la seva (...) una veu que es mostra genuïna, original, particular, una veu que en el  nostre paisatge literari no s’assembla a cap altra. I és que l’autor parteix d’un gran bagatge cultural i literari.

La divisió del llibre en dues parts: els haikus i els altres poemes, no ens ha de despistar: el fet poètic és en si el mateix, per bé que, en l’apartat dels haikus (n’hi ha 150) està viscut i presentat, com dèiem ara mateix, des d’un caient més nu i essencial. Però el darrer poema del llibre, com veurem tot seguit, malgrat ser substancialment diferent, enllaça perfectament amb el primer, i això li dona una incontestable unitat. En efecte, en el primer haiku, el poeta, diu:

            Vivència del haiku

            Vida present:

            el jo que es desintegra

            i entra en el ple.

I, en el darrer poema:

            Cap a la primera deu

            Tal com la sageta disparada

            per l’Arquer que ens duu

            des de l’inici al final del trajecte,

            des del passat cap al demà,

            em projecto en els orígens,

            purs, lluminosos, clars,

            cap a la remota primera deu

            de les aigües que m’han fet.

            Visc l’ara, ara mateix,

            en la cruïlla de tots els temps,

            on tot és tot i, qui ho sap,

            el que fou, el que serà.

No és el darrer poema, a grans trets, una mena de desenvolupament, d’exemplificació simbòlica i detallada del primer? Viure en la cruïlla de tots els temps, no és el jo que es desintegra? Entrar en el ple, no és ésser on tot és tot? A la segona estrofa d’aquest darrer poema del llibre, és trenca el sentit de la sageta (em projecto en els orígens): el temps lineal (aquell que es pot cronometrar, i confon la decadència del cos amb els replecs més vius que mai, purs, lluminosos, clars, de l’esperit). I és que, ens remarca el fet d’estar vivint la vida present, és a dir: l’ara mateix. I, ésser en aquesta posició és haver seguit, malgrat tots els entrebancs i els meandres de la vida, la direcció, el trajecte d’una consciència (la sageta), dirigida per l’Arquer, un arquetip per indicar la figura d’aquell que intenta traçar el seu propi destí, bella i eloqüent simbologia de les tensions que s’han de patir al llarg de la vida , segons J.E. Cirlot, i de la força espiritual i la determinació que calen per vèncer-les, cosa que només pot fer ell, o sigui, l’Arquer (cadascú un cop s’hagi transformat ―lluiti per anar-se transformant― en algú predisposat, en algú renascut i no pas només en allò que marca el destí o la fatalitat..., senzillament, la destrucció física del pas del temps lineal i el plany continu).

Veiem com la nuesa essencial, diamantina, del haiku, no eclipsa gens ni mica, evidentment, la bellesa simbòlica o al·legòrica del darrer poema, car una cosa no nega l’altra: aquí hi ha l’amplitud de mires, i la compensació de perspectives. Vet aquí una de les aportacions d’aquest llibre, perquè el fet d’ajuntar en un mateix volum les dues tècniques en el tractament, en part, d’uns mateixos temes, és una molt bona aportació a la literatura. No hem d’oblidar que fins no fa gaire una bona part dels haikus anostrats eren més aviat estrofes sense cap canvi mental de perspectiva (com aquell qui escriu un sonet, posem per cas), o sigui: poemes carregats de metàfores, d’abstraccions mentals, amb poca relació directa amb la natura, vista més aviat com un decorat o un fet observable a distància. Darrerament, la cosa ha anat canviant, i ara ja s’entra molt més en l’esperit del haiku a la manera originària, i aquí sí que hi ha multiculturalitat i enriquiment.

Si fem una mirada de conjunt a la primera part del llibre, veiem que, en els 150 haikus hi ha de tot: transcendència, sentit de l’humor, quotidianitat, observació del paisatge, etc. En general, la vida se’ns presenta com una art en què el més important és sentir-se viu (sense el pilot automàtic prenent tothora decisions pel seu compte) i en comunió amb la natura (la muntanya, que se’n diu també en català). En el cas de l’Oriol Pi, és viscuda majoritàriament en la nostra contrada, és a dir, en un paisatge de secà, mediterrani, en què hi predominen els marges de pedra seca, les oliveres, els garrofers, la vinya, el bosc mediterrani, cels clars, etc. El fet de viure, als haikus que ens presenta, està enfocat a deixar fluir, sense subterfugis, el pas del temps; i la natura, opera com a correlat objectiu d’ell mateix (l’indret o lloc, agafat com un tot en cadascun dels seus elements, on el poeta projecta la seva personalitat, la seva creativitat, i a través del qual s’articula la seva visió de la vida), especialment a la primera part.

Hi ha un Anhel, que és Viure l’instant: / un temps d’eternitat / anticipada, i així s’expressa, de diferents maneres, en força dels haikus (també en uns quants, força significatius, dels altres poemes, per bé que tenen un caire més narratiu), la qual cosa és viscuda sense restriccions, amb tota la sensualitat, servida en imatges d’allò més expressives. Així, a Rabassa viva: Cendres d’un mort / al peu d’un cep tot nu: / el vi fa sang, que recull en l’últim vers, aquesta expressió tan catalana, comuna amb el pa amb vi i sucre de la nostra infantesa, i amb la combinació de menjar nous i beure vi negre, que fa sang.

La finalitat d’aquesta disciplina literària és d’anul·lar les distàncies entre l’ego i el tot, i expandir-se en llibertat, sense mistificacions. Així, la temàtica és plena de revelacions en paral·lelisme amb les revelacions de la natura en la consciència del poeta. Per exemple, a Clarícies, Brolla la llum / de les grans fosquedats: / s’esquinça el vel, on de la mateixa manera que sorgeix la llum en la natura, també ho fa en algun indret del subconscient del poeta. La imatge del vel, té una gran solemnitat, un autèntic ressò bíblic (la qual cosa és freqüent en el poemari) pel que fa al vel del Temple de Jerusalem, que s’esquinçà en el moment de la mort de Jesucrist.

La transcendència, per tant, s’entén com un entrar en un lloc desconegut, no ja tan sols en el moment de la mort, ans, conscientment, en la pròpia vida, la qual, doncs, se’ns presenta com una aventura, sempre renovada perquè està sempre referenciada, passada pel sedàs personal de la contemplació activa, en aquest cas, disciplinada pel distanciament emocional de la creació literària. Així, a Iniciació, constata, El buit no-res: / sagrada meravella / del pur moment. No hi ha repetició: tot és sempre nou per ésser nu (el buit no-res), el temps flueix i va configurant l’àmbit canviant de les estacions, i la natura (com el subconscient) viu en la pura meravella de la contemplació. Això, evidentment, implica una vida senzilla, sense tanta faramalla com ens hem empescat, i és més propi, gradualment, de l’edat madura. En la joventut, l’ego té una importància especial, ja que implica dinamisme, construcció exterior, interacció amb els altres..., que progressivament es pot anar alternant, amb els anys, amb la pura contemplació, ja que per sadollar les ànsies humanes no hi ha altre camí que pouar en la interioritat (sempre que s’estigui atent als estímuls exteriors).

La contemplació comporta una progressiva pèrdua de la percepció del pas del temps com un fet foraster, mesurable a la mil·lèsima de segon, i, per contra, en la mesura que es naturalitza en un mateix, és viscut des d’una perspectiva interioritzada que no té  a gaire res a veure amb l’habitual, de plany continu i creixent. I tant des del vessant d’imatge simbòlica i directament transcendent, com en el de la pura sensualitat dels sentits amarats de natura, s’arriba a punts força semblants. Així, a De nou al precipici, llegim: Vius el misteri: / retorn al paradís / quan culls la poma, al mateix temps que a Cascadeig: Remors de riu / freguen pedres que parlen / d’un temps sens fi. Aquest sens fi, és la vivència interior, acotada pels sentits d’un esperit esmolat (atent) i progressivament lliure (quan culls la poma). O, a Amunt, enrere: Com un salmó, / amunt pel riu del temps, / viure el record, la qual cosa no té res a veure a viure del record, subsidiàriament. Així, l’autor és menat a la valoració de la puresa en ella mateixa, la ingenuïtat, la naturalitat amb allò inefable, que ens obre la ment ―al marge de les etapes classificatòries de l’edat―, a totes les emocions, i n’hi ha que jeuen soterrades en un pou mort i no val la pena que hi siguin... Temps únic, Futur passat: / matinada de reis, / el present màgic. O, amb tocs d’humor: A l’alba, quan trenca el dia / el cel es fa blaugrana: / pilota amunt.

En la natura, la vibració del pas del temps és gratuïta. Així, a Escalf nocturn: Dins la foscor / grans astres solitaris / fan companyia. Això és en gran part així, tanmateix, en la mesura que hi intervé l’observació i la concreció artística (entenent que, en el món tradicional, totes les activitats eren vistes com a arts, no pas com a fórmules mecàniques o, encara menys, automatismes digitals). I hi pot haver, per tant, plenitud quotidiana en l’usdefruit harmònic de la natura, no pas ―ens dona a entendre l’autor en una elegant el·lipsi―, en l’explotació a ultrança, la qual ens nega ja per definició la informació dels astres més menuts, molt i molt més llunyans, inimaginablement remots, la fantasia més rica que estimulà tantes mitologies...

La mort, com a final de tot un cicle ―l’hivern dins de les estacions―, fa que el moviment personal de cada ésser viu arribi un moment que s’atura, com la natura s’immobilitza a Plàcid hivern: Acaba l’any / sense vent, sense fred. / La terra dorm. A l’últim haiku del llibre, hi ha una Premonició de mort: Teló que cau: / el temps que colgarà / l’espai perdut, la qual cosa implica un retorn a les coordenades espai/temps, que s’atura i roman en la carcassa. I, llavors, s’acabarà el teatre, lligat sempre al món de l’ego, un ego, tanmateix que, a tenor de l’esforç de desnuament de la percepció, s’haurà anat aprimant fins a perdre protagonisme en el guió de la vida. Resta el misteri més o menys endreçat de cada món interior en particular, que se les podria molt ben haver amb ell mateix, per esbrinar, si és capaç de distingir-ho, quin pes hi podrien tenir, encara ―o  no― les circumstàncies sobreafegides...

Ara bé, en el llibre es planteja no tan sols una mort personal, ans també col·lectiva. A Empobriment, se’ns puntualitza: Es perd un mot / cada dia que passa: / la llengua es mor. Tot, la visió i la vivència de la vida i del món, està articulat per la llengua, fins i tot el silenci com a absència d’expressió. La llengua, els sons de la qual ja identifica el fetus dins la placenta de la mare, es ben sabut que no pretén tan sols, de cap manera, només la simple transmissió d’informació neutra (com algú insisteix a repetir), ans, sobretot, l’expressió d’una pulsió emotiva que condiciona la visió (interpretació instintiva) del món i la vida anímica i espiritual en el lligam amb els altres, que és el que condiciona decisivament la cultura.

L’autor ha assolit, per la seva banda, una expressivitat d’allò més natural, depurada, i amb aparença d’espontània, com si fos un simple element més, net i polit, del cicle de la natura, sense manipulació mitjancera. Una mena d’estil transparent que no deforma amb floritures artístiques. Així, la frase és ordenada, seguint el model tradicional a partir de Josep Pla (passat per Joaquim Ruyra) amb un toc de finor que respira amb alè propi. És a dir: fer veure que escrivint un no ha de demostrar res, és potser allò més complicat de fer... Així, el vocabulari, depuradíssim, recull tot de mots que gairebé sempre (per no dir sempre) són vius en la gent de la seva generació i que van ser transmesos oralment al carrer malgrat el franquisme com a anècdota recent dels darrers tres segles de subjugació. S’hi nota el coneixement directe, vivencial, de les feines del camp, que han estat observades i ocasionalment també practicades, com consigna al seu primer dietari, el Llibre d’hores (1975-1978), la qual cosa dota d’autoritat i fluïdesa el vocabulari.

Ara bé, en comparació amb el català actual del primer quart del segle XXI, dominat i filtrat pel món digital i les traduccions al segon, s’observa la presència de força mots que, si bé són de comprensió encara generalitzada per part dels catalanoparlants, l’ús ja són figues d’un altre paner, i la tendència al desús, si no a la incomprensió en alguns casos, és notòria. Vegem-ne només un tast, d’entre una tirallonga de 65 que n’he identificat (deixant de banda el  nom de plantes i animals), i cenyint-me només als 150 haikus: rovell, llevar-se, xim-xim, daltabaix, enfilar, esbufec, escletxa, vesprejar, jacent (jeure), zumzeig, ajocar-se, esquinçar, terrabastall, butllofa, braó, còdol, pàmpols, xardor, esmunyir-se, clot, esquerdar-se, esquitxar, pampalluguejar, desvetllar, bri...

Tots aquests mots, i tants d’altres que apareixen al llibre, tenen una característica comuna, i és que són constituïts per un lexema, una forma lèxica, diferent del castellà o espanyol, i, doncs, entre llengües contigües (l’eufemisme anomenat bilingüisme) s’imposa el fet de compartir lexema; així, si en català desar es pot dir també guardar, com que aquest darrer coincideix amb el castellà, doncs direm “guardar”, i “desar” anirà quedant relegat a la llengua literària... És a dir, les paraules pròpies, aquelles que donen fesomia a una llengua, queden relegades per inoperants, ja que segons la universal i espontània llei del mínim esforç, per comunicar-se no cal complicar-se la vida. Es tracta, com més va més, d’acumular informació i de comunicar coses com més elementals millor, per tenir més seguidors. Es va, segons tots els indicis, cap a una llengua o koinè progressivament barrejada, una mena de puré insuls de pólvores de patata, dissenyada per al fet sincopat ―ràpid i expeditiu―, és a dir: rendible, la qual cosa respon a un estat d’excés d’informació, amb la consegüent pèrdua de sensibilitat en no poder pair-la  de cap manera, i, doncs, a una creixent massificació, ideal per a la manipulació impune i inadvertida (amb aparença de llibertat, ja que es tractaria d’un món que hom autogestiona els seus propis canals). En aquest sentit, el llibre de l’Oriol Pi de Cabanyes és, en aquests moments, un autèntic bàlsam. Però anem a fer un cop d’ull, també, als altres poemes... 

Aquesta segona part del llibre està formada per 57 textos, que comparteixen algunes tendències entre ells, com és lògic. Per començar, es pot perfectament rastrejar l’esquelet general d’aquest cos poètic, conformat pels poemes de caire transcendent, espiritual i, a voltes, metafísic. Així, a Vida, significativament el primer poema d’aquesta segona tongada, comença dient: Com un arbre, com un cep, / com un llamp, com una arrel, / soc un canal més de la Vida: / la Vida s’ha encarnat en mi / i jo m’he fos amb la Vida. És a dir, el poeta experimenta la sensació de fusió amb la natura (la vida), que, com ja havíem vist a la primera part, és la projecció real i alhora simbòlica ―alliberada―, ara i aquí, del propi microcosmos. Mes endavant, continua: ...Evidència i revelació, / soc moviment i soc repòs, (...) En el silenci soc silenci, / soc buit i soc ple, / no pas el centre de res / sinó una guspira del gran foc, / en la immensitat sense nom, / un llumet i un forat negre. La personalitat, el mon interior, variat i en mans de cadascun de tots nosaltres, de tota la humanitat, és un fet íntim que s’exterioritza o canalitza a través de l’ego, i, alhora, és també un fet comú que es comparteix en un espai exterior al qual s’accedeix en un progressiu despullament, que dona pas a sensacions més oxigenades i subtils, més lleugeres, amb un progressiu abandó de llast.

El cas, com ens ensenya Oriol Pi de Cabanyes, és que es tracta de fets vivencials, no de teories o especulacions. Intentarem seguir, doncs, el poeta en la seva aventura apassionada a través de la paraula, que és vivència. De fet, tota obra d’art és expressió deutora de l’ego que es vol alliberar, que vol deixar anar llast, neurosi personal: ...Encara humà, massa humà, / em cal encara fer-ho saber. / Si no, callaria.

Com a exemple bellíssim d’aquesta comunió amb la natura, entre molts d’altres del llibre, crec que no ens podem perdre un poema en especial que no necessita cap mena de comentari (com gairebé tots els del recull, càlids i profunds, expressius ens ells mateixos):

                        Comunió

                        A l’alba, cada dia, l’avi obria la finestra del taller

                        i saludava el primer sol i les últimes estrelles.

                        Era hivern.

                        ―Avi, si fa tant de fred, per què obres

                        els batents i els finestrons?

                        ―Perquè vull que entre el cel i jo

                        no hi hagi mai cap entrebanc.

Hi ha, també, diversos poemes que tracten situacions de conflicte polític, sociològic, etc. El punt de vista, acostuma a ser de distanciament, sovint amb refinada ironia, a partir de la consideració d’episodis que pouen en el mite, en la faula, etc. Així, a Fratricidi, en l’episodi bíblic de Caín i Abel, en el qual apareix la serp dirigint-se, retòricament, a Abel (no pas a Caín, que el volia desplaçat del seu malson, / del torturador autoodi): “Heu de parlar, / heu de parlar... / us heu d’entendre...”. I continua, ara el poeta o narrador: ...L’endemà Abel ja no hi era. / I així comença la història..., dementre, ...Mitigant el fred del cor, / la serp prenia el sol / cargolada en el bordó enterc, / entre el Bé i el Mal mitjancera. El paral·lelisme amb el món de la pell de brau i les consignes botifleres és corprenedor...

Hi ha, com hem vist, diverses referències a la cultura hebrea, per exemple a Yizcor, on l’amor a la llengua es tradueix en amor a la poesia: ... El poeta i el profeta / són una mateix cosa... D’entre totes, però crec que n’hi ha una d’especialment singular, Betlehem, on el poeta adopta la veu col·lectiva del poble que aportà, a la cultura humana, el concepte de Déu únic, amb aurèola d’exclusiu, que després es feren seu tantes religions, com si des del seu punt de vista ells, doncs, deixessin de ser ja, el poble escollit... Si bé al llarg del poema, el to és planyívol, la conclusió, tanmateix, constatem que és prou contundent: ...Però si Déu és Esperit, si Déu és i no és, / Amor etern, incomptable, / aixecarem la casa del pa, i de la carn, / la nostra casa dels somnis / caminant sense fi / en el desert, com sempre. Voluntat total de pervivència, doncs, en la seva fortíssima singularitat.

La singularitat, per cert, s’exemplifica, també en una colla de poemes que aborden la qüestió dels personatges fora del comú, els molt apersonats, ben forts o excèntrics, els estrafolaris o que són ben bé ells mateixos, en tot cas fins i tot llunàtics (no pas l’abominable friqui). Entre ells l’ateu militant. A Blasfèmia, constata: Ja no hi ha ateus militants, / fatxendes, milhomes, ressentits... // Ja ningú no blasfema / ni es caga en Déu... I, conclou, com a pregària: Senyor, senyor: / torneu-vos a manifestar / en el crit, com un prec, / en el cor dels incrèduls. En efecte, en un món que ha relegat el sagrat com a concepte vital, com a experiència ontològica, no hi pot tenir lloc, tampoc, la blasfèmia: la tendència del bon gust purità i, de fet, panxacontent s’imposa més que mai en el sentit que tot hagi de ser com més àton, adotzenat i mel·liflu, millor: políticament correcte i revolucionari.

Entre aquestes personalitats fortes, segons com atrabiliàries, hi ha un gran poema dedicat al Mediúmnic Cardona Torrandell: De quina memòria dels gens / d’atàvics faroners, / Armand, / emanen aquests teus morts / amb ulls de cec?// (...) De quin record de l’antic paradís dels avis / fent llum en roquissars tenebrosos / emergeixen aquests cossos / vomitats a la terra / per una mar escumant / emanacions fluídiques / que muten el blanc en grisalla? // Impregnen el llenç, / a la manera de Rouault, / com una empremta de Verònica / a la mortalla santa. / I són els teus cristos / suant sang grisa. / I els cadàvers apilats en una fossa / a Auschwitz, Buchenwald o Mathausen... El plantejament tècnic del poema, a base de preguntes que, aparentment retòriques, són de fet respostes crues i adjectivades, amb tot de referències culturals i històriques (terreny en el qual excel·leix el nostre poeta) aporta una visió molt personal i il·luminadora, molt contundent, de l’obra i de l’artista en el context de la cultura europea.

De la mateixa manera, el seu Consolament per a Lluís Maria Xirinacs, és una reflexió meditada en les coordenades del que va més enllà, del que és pur (conseqüent) /impur (renyoc), del que és la natura en sentit absolut (el Tot) molt en la línia dels haikus de la primera part de l’obra, i del que vol dir aferrar-se a l’ara del temps (el cronòmetre lineal que hem vist abans), o bé deixar-se anar fluidament en el cicle còsmic, deseixit, de la vida. I hi ha versos imponents de nuesa anímica i de senzillesa i beatitud, de catarsi i de felicitat de fusió: (...) No et dones a la mort, no, Lluís Maria. / Tu no mors. / Et dones a la Vida: deixes que obri en tu, / naturalment, / com en una àgape molt pura. // Donat a la llum per tu mateix, / Lluís Maria, / et fons en el Tot per néixer de nou / en la consciència còsmica / on tot és U / i el jo no és ningú. (...)

Molt relacionat, per bé que l’altra cara de la moneda, hi ha un poema, Postguerra, on l’autor posa el dit a la nafra del tabú pel que fa al capteniment envers la dignitat de país de tants de catalans en la postguerra i el llarg franquisme, que no va ser ben bé decidit i exemplar: «Va ser una època / de foscúries i restriccions, / de fam i de por, / de vergonya / de no plantar cara. // Així era, sí, el temps / (de greu misèria moral) / que ens va tocar viure» / ―vas dir com penedint-te’n. // «Cansats de ser perseguits, / porucs i desconjuntats, / així érem nosaltres. / Capjups i envilits, / desposseïts, negats / per a la mínima humanitat / de poder ser amables».

Per contra, la figura cívica de Xavier Garcia, sota el franquisme, queda justament dibuixada, en aquest aspecte capital d’endegar una resistència cultural que va tenir múltiples facetes com a escriptor, professor de llengua catalana per compte i risc propi, conferenciant, organitzador de tota mena d’actes, etc.:

Lleial en un oceà d’insignificats,

ferm en un desert de silenciosos,

captingut en una vila d’ajupits,

vas mantenir viva la flama.

Al seu torn, destaquen també tot de poemes dedicats a Ramon Llull, J. V. Foix, Walter Benjamin, Josep Pla, Aharon Appelfeld, Pla-Narbona, etc.

L’evocació d’un passat recent que ens ha fet també com som, sobretot als de la generació que encara va conèixer de pròpia vivència els epígons del món artesanal ―esforçat i sacrificat, en harmonia amb la natura―, apareix , sempre, espars, tot al llarg del llibre, com, posem per cas, al deliciós Camí entre vinyes: Aquí, sota l’asfalt, / hi havia una roca viva / amb el solc de les roderes / del carro del temps, / que hi va anar passant, / cap al tard, / carregat de portadores / o de somnis. // Era un camí mil·lenari, / empedrat pels romans / que feia baixada als aiguats / i, en tornar de la verema, / a les colles de tisoraires. / Entre marges de pedra seca / trontollaven les tartanes. // D’aquell antic pas feixuc, / de ramats i gent de recapte / no en queda avui més traça / que el record evanescent / dels vells temps artesans, / com en la nit els senyals de llum, / enllà del fosc, dels qui van al peix blau.

Hi ha, també, en el llibre, tot una colla de poemes explícitament d’amor,  ací i allà, d’entre els quals, destaquem ara mateix, Et ego in arcàdia, exemple depurat de vivència que transcendeix l’anècdota personal: Amor, amor, / ens envolem a les esferes / en l’èxtasi vibrant / que ens fusiona / i interpreta. // (...) Vivim sense temps: / amor i mort alhora / tu i jo en un mateix cos, / alfa i omega, / única realitat, / indissociable. // Sí, la vida no té cap sentit, / però té tots els sentits, / quan l’espai s’expandeix / com una consciència / irradiant, infinita, plena. Som, en efecte, molt a prop d’aquells haikus essencials en què només s’insinuen els pics o cims de tot un món bromós, que roman, en sordina, al dessota.

Un text especialment corprenedor, és El poeta, on la tria depuradíssima dels elements dona una gran força al dramatisme de les imatges. Tot feia pensar, ja d’antuvi, que es tractava de Manuel de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 27 de gener de 1808 ― 16 d’agost de 1833), avantpassat de l’autor, i avançat del romanticisme en tot l’estat espanyol, i així ho assenyala l’epilogista, la qual cosa hem pogut corroborar, també, per les cites que apareixen, que són de La meva navegació, important poema de Preludis de la meva lira, en acurada traducció del mateix Oriol Pi de Cabanyes. Personalitat singular, avançada a la seva època, l’autor ens fa una pinzellada dramàtica de les circumstàncies de la seva mort:

El pare destil·lant l’esperit del vi,

el fill afinant l’esperit de l’home,

i l’Esperit Sant l’impuls creador

(l’Amor, no l’honor o la riquesa).

Repeteixo la seva veu,

ressono en els seus versos:

«Tant d’afany i rumb tan breu...

No és la terra la fi del meu viatge...»

Era al pic de l’estiu,

xardorosa nit,

quan moria,

massa jove, 

ofegant-se.

Som sens dubte davant d’un poema en estat de pura nuesa, no pas menys que aquell Cap a la primera deu, el darrer del llibre i que ja esmentàvem i comentàvem una mica al principi, però en aquest cas ens trobem davant d’una imatge de bellesa i tragèdia, de dolor a la pròpia carn, car la natura no té res de complaent ni acomodatici, res d’estatuari o de bonhomiós o benpensant, és implacable en els seus impulsos, la qual cosa ens desconcerta i segons com ens revolta, especialment en un cas de joventut apassionada i amb tanta creativitat, amb un esdevenidor tant enlluernant..., però no ens resta sinó la humilitat (que no resignació) per tractar-hi, ja que hi pertanyem, en som part (per bé que puguem assajar, per sort, de controlar-la un xic en la medicina, per exemple).

I és que, per molt que, en la mesura que ens cerquem a nosaltres mateixos, ens hi sentim atrets, ella va sempre, sense embuts, més enllà d’allò que ens agradaria o ens faria il·lusió..., i aquesta és la paradoxa en què vivim i que mostra descarnadament el llibre: la d’haver de situar les coses al seu lloc i no esperar de ser el centre de l’univers, ja que tota matèria arriba fatalment a un punt que s’extingeix, i posar-nos-hi en contra, pretendre que això no va amb nosaltres, representa endinsar-se, sense remei, en la follia i el desastre col·lectiu, o en la paròdia esperpèntica, com a En l’hora de la mort, l’altra cara de la moneda. Precisament, el fet de saber que tenim un  periple vital acotat en el temps ―és a dir, amb una dimensió dramàtica―, atorga, paradoxalment, més possibilitat de sentit a la vida, que no pas a l’inrevés...

Es tracta sens dubte, de cap a cap, d’un llibre savi, sense pretensions, escrit sense dedicar-m’hi (com confessa l’autor), deixant-se anar enllà del temps i de les modes, de les presses i els codis xifrats d’una sensibilitat sincopada en l’excés d’informació, en l’ideal de viure triomfalment esperitats, a la manera taxonòmica...

I sempre hi podrem tornar, sempre serà al nostre abast i el cercarem, car saber exercir, també, la contemplació, dona entrada a una percepció natural (harmònica), profunda i despullada, nodreix una facultat humana que allibera de debò, i satisfà el redós més íntim, fusionant, del fet de viure...

Tot és més senzill, massa i tot, potser, encara que costi d’assumir-ho i endegar-ho... Ho expressa bellament l’Oriol Pi de Cabanyes en l’expressió final  ―frase  senzilla, interrogativa, i d’enormes implicacions i dificultats―, del poema L’etern buit. És tot un programa vital del qual podem ser aventurats lectors i, si s’escau, fins i tot fer l’intent de dur-lo a la pràctica. Sens dubte hi sortiríem guanyant: 

                        Tot a la vida és passatger

                        com l’home errant.

                        Tot és insuls, insignificant.

                        La veritat de la recta via...,

                        l’etern del qual aquí roman...,

                        l’art, la bondat, la bellesa...

                        Hi ha res veritablement perdurable

                        si no el viure en consonància?