Tot al seu temps

Hi ha una suspicàcia ja d’entrada quan sota del teu balcó s’instal·la una terrassa amb taules i cadires i clar, aquestes seran ocupades per altres veïns, possiblement no d’aquets indret, que s’ho voldran passar d’allò millor.

El volum de les converses van pujant de to. Sense intencionalitat però es van acumulant decibels.

El terrabastall va en augment.

Arriba un moment que allò que era inicialment un murmuris ha esdevingut una cridòria que es pot arribar a fer insuportable.

Hi a veus que et taladren com si fos un martell pneumàtic el cervell.

Hi ha riotades que et queden gravades al cap i que et van percudint de manera obsessiva.

Hi ha remor que va pujant com una onada. 

Sembla que s’hagi establert una mena de competència entre les diverses taules de la terrassa que van apujant, fins i tot inconscientment, el volum i el to de les converses fins arribar a una sorollada progressiva que deu ser difícil de compartir amb qui vol veure tranquil una pel·lícula, llegir un llibre o intentar dormir amb la necessària placidesa.

La incompatibilitat és manifesta, però cercar els equilibris necessaris per poder estar en una terrassa prenent la fresca i alguna cosa més i l’inqüestionable temps de descans que tot quisqui necessita, és obligat en les ciutats.

L’ajuntament ha de posar la lletra de l’ordenança.

El propietaris de les terrasses unes normes clares i que es compleixin.

El veïns una dosi de tolerància potser una mica més elevada del que seria habitual.

I no està de més posar alguns cartells en que s’indiqui i es recordi que cal preservar el descans del veïns. Esta molt bé, mai es farà prou per trobar l’equilibri que ho permeti tot.

Seny i rauxa.

Activitat i descans.

I ja sabem que sempre caldrà cedir una mica perquè l convivència funcioni.

I si a més es prenen mesures addicionals com al que podem llegir a la foto encara anirà millor.

Si fas anys i amb tota lògica els teus amics, companys, saludats i coneguts et volen felicitar cal que ho facin abans de les onze si es tracta de que bufis espelmes i soni l’arxiconegut.

Cumpleaños feliz

Cumpleaños feliz

Te deseamos todos

Cumpleaños feliz

I tothom content. Quedi clar a partir de les 11 de la nit queda prohibit cantar la cançoneta en qüestió. I encara més significatiu que no es pot fer la celebració amb “tartas”, home! Si bufes i te la menges sense la cançó tampoc hauria de ser res de l’altre món, com si a les onze et cruspeixes una hamburguesa amb totes les marranades que les acostumen a acompanyar.

Doncs ja ho sabeu a les 11 ja no hi ha espai ni temps per felicitar. O abans, o ja s’espera a l’endemà.

Però quan es concreta tant la cosa pot generar el lògic dubte.

Podem cantar les mil versions traduïdes del famós Happy birthday to you (si es tracta de la versió de Marylin Momroe, potser epot cantar) i només està prohibida en la versió castellana.

Podem cantar?     

Anys i anys, per molts anys,
a la una per molts anys.
Anys i anys, per molts anys,
a les dues per molts anys.
anys i anys, per molts anys,
a les tres per molts anys.
volem que Súper t’ho passis,
bufis fort i les apaguis!

O “cumpleños féliz” s’interpreta una genèric de felicitació i ja s’entén que tota la resta també està prohibida?

Podem menjar un tortell o un braç de gitano. O per Tarta hem d’entendre qualsevol dolç amb espelmes.

Tenim clar el fons de la qüestió però potser en les formes ens podem fer “la pitxa un lio”.

En fi tu, felicitem abans de les 11 de la nit i tot anirà sobre rodes.

Tot sigui per la necessària convivència a l’espai públic.