La ‘conllevància’

Amb la frase "Jo sóc jo i la meva circumstància i si no la salvo a ella no em salvo jo", que apareix a Meditacions del Quixot, 

Ortega i Gasset insisteix en allò que hi ha al voltant de l'home. Tot el què l'envolta, no només allò immediat, sinó allò remot.

No només físic, sinó històric, espiritual... Segons ell, l’home és el problema de la vida, entenent-la per quelcom concret, incomparable, únic: "la vida és allò individual". És a dir, jo en el món... i aquest món no és pròpiament una cosa o una suma de coses, sinó un escenari. Perquè la vida és tragèdia o drama, quelcom que l'home fa i li passa amb les coses. Viure és tractar amb el món, dirigir-s'hi, actuar-hi, ocupar-se'n. En altres termes, l‘entorn "forma l'altra meitat de la meva persona". I la reimpressió d'aquest entorn circumdant és el destí radical i concret de la persona humana.

L'home és un ésser submergit en una circumstància (o natura), que li presenta diferents concepcions del seu estat físic i mental.

Per tant deixa a l'home la missió de satisfer-les. En el compliment d'aquesta tasca -afegeix Ortega- és l'home qui crea la tècnica: segons ell, es pot definir com "la reforma que l'home imposa a la natura en vista de la satisfacció de les seves necessitats". Ortega definia l'home com a "ésser compost de realitats circumstancials creades per l'opacitat en la forma de pensar i en el sedentarisme com a font inspiradora de les cultures neo-pensants incapaces d'oblidar la tibantor que usurpa el conjunt de la saviesa".

La situació política del país grinyola per tot arreu. Especialment en allò que fa referència a les relacions entre Moncloa i els partits que donen suport al PSOE. Per això, crec que és bo recuperar el pensament d'aquest gran filòsof del segle passat. Aquest és un prec que trasllado a aquells que diuen que "ens manen". A punt d’encetar vacances, la comanda que els faig és ben senzilla: tan sols vull recuperar qualitat de vida. Sobretot en la vessant social i política. Em sembla que "no demano pas la lluna en un cove". 

Amb bona voluntat, ha d'ésser factible d'una vegada per totes. L'aire que ens embolcalla és malaltís. Tenim dret a capgirar el rum-rum repel·lent i tètric que tenalla tothom.

Un dels grups que dóna un suport teòric i interessat al president Sánchez és Junts. Les converses sobre el principat d'aquest intel·lectual amb figures de la talla i perfil de Joan Maragall, Azaña, Carrasco i Formiguera, Josep Pla, Eugeni d'Ors, Rovira i Virgili o Ferrater i Mora senten càtedra. Coneixia prou bé l'entrellat del binomi Espanya-Catalunya... Fins al punt d'haver parit i/o patentat el famós terme de "la conllevancia". És evident que, a tota la claca de personatges que pul·lulen per aquests corriols, això els deu sonar a "música celestial". O -per a dir-ho de manera prou grollera- a "caca de la barata".  

Coneguda l’encara destrempada sentència del procés, el seny català m'orienta a una creença: la referència d'Ortega la trobo totalment vàlida. Cal assumir la fita d'una conjuntura convivencial si no volem acabar amb conseqüències de més mala maror.

Per altra banda, concentrar el nucli del problema en l'antítesi de la sempiterna picabaralla PP/PSOE ens mena a parlar d'alguns culpables. És ací on trobo a faltar una anàlisi rigorosa de la realitat per part de tots. Crec que ni Junts, ni Sumar ni ERC –per citar tres exemples- tenen pebrots de fer-ho: les seves formacions -i alhora la moma que tenen- saltaria pels aires.