Cap a l’ecumenisme…

La imatge correspon a l’espai on hi ha al Creu de Terme de Sant Joan. Situada antigament en la cruïlla on es desviaven els camins de Cubelles i de l’Arboç.

A la nostra cultura les creus de terme eren fites que es situaven en els límits  termes del municipi o bé en cruïlles de camins d’una certa importància.

Era com un recordatori, a l’entrada o a la sortida de la vila, per encomanar-se a déu per tenir un bon viatge o una bona estada a la ciutat a la que s’entrava o sortia.

Les creus la majoria de terme les vegades servien també per foragitar bruixes, bruixots, diables i altres mals esperits que acostumaven a circular per camins i viaranys.

Era gairebé obligat que en algun momentet de l’any hi hagués una comitiva que acompanyaven al capellà de torn a fer la benedicció del terme, en algunes ocasions es feia amb una barreja d’aigua i sal (Salpàs) per reforçar la protecció contra els mals averanys. Podríem trobar-les també protegides per una mena de capelleta. No és cas de Vilanova que té les seves creus de terme en les diverses entrades de la ciutat descobertes i ben visibles.

Fins a quatre més una (una perquè està dins del tancat de la Masia Nova) i  amb advocacions diverses.

La que ens mostra al fotografia és la Creu de Sant Joan, creu que al llarg dels temps ha tingut diverses ubicacions, primer sembla que es va posar a la Plaça de Cap de Creu, potser era el moment en que la ciutat  emmurallada sembla que començava allà. Va traslladar-se després en caure la muralla a la cruïlla de camins que anaven a Cubelles o l’Arboç i amb el creixement de la ciutat va quedar mig amagada entre l’edifici del jutjats.

Ens guardava dels mals averanys que podíem trobar del camí.

Una creu amb diversos relleus, entre figures religioses i escuts amb les barres catalanoaragoneses. Forma part del patrimoni de la ciutat.

Però vaja tot aquest pròleg una mica il·lustrat que podrien completar i millorar alguns estudiosos del poble, ve perquè hem pogut copsar aquesta imatge en que sembla que una estàtua que recorda a un buda sedent s’arrenglera amb la creu de terme de Sant Joan per donar una sensació de convivència harmònica i pacífica de les religions.

El voltants del jutjat convertit en un mena d’espai ecumènic o les creences  diverses puguin ser contemplades i respectades de la manera que correspon. 

Dues creences religioses prou seguides per la gent. El Budisme amb una història que comença abans que el propi cristianisme basats en els valors de la salvació, de l’amor al proïsme i la caritat ben entesa. Diuen els experts: Tant el cristianisme com el budisme són religions universals de salvació, que cerquen l’alliberament de l’home i consideren com a virtut principal l’amor compassiu que brolla del coneixement complet de la realitat humana. El Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, al Missatge als budistes amb motiu de la festa de Vesakh (2006), feia referència a aquesta constatació essencial amb els termes següents: «Mitjançant el nostre diàleg hem pogut apreciar la importància que vosaltres, els budistes, doneu a l’amor al proïsme, que s’expressa amb el concepte de metta, un amor desprès del desig de possessió i orientat a ajudar els altres. És considerat com un amor que està disposat a sacrificar els seus propis interessos pel bé de la humanitat.

Qui va deixar l’estàtua de Buda, la creu ja fa segles que hi és, segurament buscava un indret on fos possible la convivència harmònica, la concòrdia i pacífica entre les dues creences. I què millor que fer-ho en un espai on la justícia es fa present.

La Justícia amb la bena als ulls i les balances a la mà.

Com si fos un clam a l’esperança les dues imatges corporatives de religions contrastadament seguides per molta gent, esperança de que la justícia regni arreu com a símptoma de que les coses, totes, es poden fer amb una certa harmonia, perseverança i trempança.

La presència del buda sedent va ser temporal, tal com va arribar va desaparèixer. Raons? Vet a saber, potser algú el va prendre per portar-lo a casa seva per obtenir la pau, la tranquil·litat d’esperit que comporta la seva presència, o va ser la mateixa figura que va voler marxar veient les trames judicials. Ja se sap, jutges, advocats i procuradors a l’infern de dos en dos.  

Però ai, la justícia cada cop està més esbiaixada... atenció!!.

L’ecumenisme va ser efímer. Llàstima.