Nota per al Txatxi de Canal Blau

Txatxi, d'aquí a unes setmanes, suposo, ens tornarem a trobar a les tertúlies quinzenals de Canal Blau Ràdio juntament amb en Castro i en Forgas. Ho espero amb candeletes i, aprofitant que entre nosaltres els tertulians, i tu, el moderador, hi ha una generació de distància, i abans que me n'oblidi, i d'aquí aquesta nota escrita, voldria proposar un tema de conversa d'aquells que en podríem dir intergeneracionals. Deixa'm que m'expliqui: 

L'any 1968 va ser un any farcit de violència... m'imagino que ja estàs pensant que t'explico batalletes del 68, però espera't una mica, tingues paciència, que la cosa t'afecta i t'afecta molt. 

L'any 1968 va ser un any farcit de violència que va començar just el mes de gener, a la guerra del Vietnam, amb la que va ser coneguda com “l'ofensiva Tet”, un conjunt d'atacs intensos del Viet Cong i l'exèrcit nord-vietnamita contra les forces dels Estats Units. Anys després, Stanley Kubrick, a la seva pel·lícula “Full Metal Jacket” - La jaqueta  metàl·lica (1987)-, que, en part, va ambientar en aquella ofensiva, va fer una reflexió  profunda sobre la guerra com a factor de deshumanització amb alguna perla visual potent com la d'aquell soldat que al casc hi tenia escrita la frase “BORN TO KILL”. 

La violència del 1968 va continuar amb dos magnicidis: el mes d'abril, a Menphis, mataven el líder activista pro drets civils Martin Luther King i el mes de juny, a los Angeles, el candidat a la presidència Robert Kennedy. Aquell mateix mes de juny es va  produir el primer assassinat d'ETA i veníem de les revoltes del maig francès que havien obligat el general De Gaulle -aleshores president de la cinquena república- a dissoldre l'Assemblea Nacional i buscar el suport de l'exèrcit. A l'agost, Txecoslovàquia va ser envaïda per les tropes del Pacte de Varsòvia -una nèmesi de l'Otan, controlada per la URSS- i la tardor ens va esgarrifar amb la massacre de la plaça de les tres cultures, a Ciutat de Mèxic, quan l'exercit va matar centenars d'estudiants i treballadors que es manifestaven descontents amb el govern autoritari mexicà de l'època, pocs dies abans de l'inici dels Jocs Olímpics. 

Kubrick, aquell mes de maig del 68, va estrenar "2001: A Space Odyssey", una pel·lícula revolucionària en molts sentits que en el seu primer acte, on recreava el  “naixement de la humanitat”, recollia la teoria del “killer ape” -el mico assassí-, un conjunt de teories plantejades pels antropòlegs i etòlegs de l'època que venien a dir que el detonant evolutiu que ens havia convertit en l'espècie dominant havia estat la violència. Unes teories que van arribar a ser molt populars gràcies sobretot a un best seller: “The naked ape” -El mono desnudo- de Desmond Morris, publicat el 1967. 

Arribo al punt crucial de seguida, Txatxi, un segon més de paciència... 

El pas del temps i la frivolització dels media han caricaturitzat aquells anys com l'època dels hippies que duien flors als cabells, però en el fons, va ser una època tràgica i no va ser per casualitat que la següent pel·lícula que Kubrick va dirigir després de "2001: A  Space Odyssey" fos "A Clockwork Orange" -La naranja mecànica (1971)-, basada en una novel·la d'Anthony Burgess, on, en una Anglaterra futurista i distòpica fa una anàlisi profunda sobre la violència i el control de l'estat i és en aquesta pel·lícula on Kubrick ens recorda la pregunta, la gran pregunta eterna que cada generació ha de contestar:  “Com hem de respondre davant la violència?”. 

La resposta que la meva generació va donar a aquesta pregunta transcendental en aquells moments convulsos va ser clara, concreta i inequívoca: La resposta a la violència no era més violència sinó pau i democràcia. 

Ara sí, Txatxi, entro al nus de la qüestió: Davant l'onada de violència i guerres que ara encapçalen els informatius exactament igual que als anys seixanta ho feia la guerra del  Vietnam; davant les bandes violentes que ara circulen pels nostres carrers, exactament igual que a la naranja mecànica ho feien pels carrers d'un Londres distòpic; ara, davant aquest ressorgiment de la violència, tu, com a persona que té com a professió observar la societat, quina veus que és la resposta de la teva generació? 

Potser m'he allargat massa, però no volia deixar res sense escriure perquè, si no ho escric, després me n'oblido. Coses que passen. Ah!, i abans que me'n descuidi: Un element per a l'esperança. L'any 68 va acabar bé. El 24 de desembre d'aquell 1968, Bill Anders qui, juntament amb els astronautes Frank Borman i Jim Lovell, van ser els primers a orbitar la Lluna dins la missió Apollo 8, va fotografiar la Terra com mai abans s'havia vist, com una llar petita, fràgil, bellíssima i sense fonteres flotant en la immensitat de l'espai. Aquesta foto va representar un canvi de perspectiva radical per la  humanitat i va ser l'inici de la “consciència planetària” que ens du el missatge ple d'esperança que la humanitat pot fer grans coses. Vinga, fins aviat!