El lloc dels fets

S’agraeix i molt l’avís, que per una banda és una denúncia pública que pel barri circula un manguis que agafa bicicletes que estan ben posades en l’aparcament i per altra banda ja et posa en alerta i no se t’acudirà per res del món deixar-hi la bicicleta. Perquè el criminal torna sempre al lloc del fets i si veu l’oportunitat de pispar una altra bicicleta i el que més convingui. Ep, ho farà segur!.

Per tant un profund agraïment a qui ha penjat el cartell i a més ho ha hagut de fer sota l’impacte i el trauma d’haver estat objecte d’un robatori d’una bicicleta, que ben segur tenia una història, tenia un recorregut i per descomptat un valor econòmic. Havien passat forces aventures i vivències conjuntament. I ara un desaprensiu ha trencat aquesta història.

I fent recordatori d’històries de bicicletes ens ve automàticament al cap la pel·lícula El lladre de bicicletes (El ladrón de bicicletes), tal i com la vam conèixer. Una magnífica pel·lícula dirigida per Vittorio Da Sica que ens mostra a un treballador en atur des de fa temps que troba una feina d’enganxador de cartells i naturalment per aquesta feina i poder desplaçar-se necessita bicicleta, un dia li prenen i entra en desesperació. La denuncia que fa a l’autoritat és desoïda (no s’explica que li demanessin el número del bastidor com fan ara) com tantes altres i només li queda recórrer els carrers intentant trobar el seu humil vehicle per seguir treballant. El protagonista i el seu fill acaben veient una bicicleta que sembla no estar vigilada i la temptació és irresistible i a partir d’aquí venen conseqüències imprevistes.

El film intenta descriure la situació de vulnerabilitat que tenen els treballadors i aquelles persones que intentes sortir de la misèria en una Itàlia encara afectada pels estralls de la guerra.

No creiem que l’autor del cartell i afectat pel robatori estigui en les mateixes condicions del protagonista de la pel·lícula, però potser també la necessitava per anar al treball.

Perquè la bicicleta ha estat sempre un vehicle associat als treballadors que els permetia anar a la feina amb una mica més de rapidesa (sobretot a la sortida) i comoditat. Un vehicle molt utilitzat. Els més vells recordaran l’aparcament de bicicletes que tenien els treballadors de la Pirelli al carrer paral·lel a la via del tren. La  sortida era una corrua de ciclistes que marxaven de la fàbrica cap a casa. Res a envejar al cartell de la pel·lícula Novecento de Bertolucci adaptat als ciclistes clar.

També és cert que el robatori de bicicletes ha estat sempre una realitat i a mesura que les bicicletes evolucionaven i milloraven doncs eren objectes desitjats pels lladregots.

Tampoc és fàcil deixar-les al carrer sense passar ànsia per si l’acabaran robant.

Els aparcaments de bicis han evolucionat i molt, n’hi ha de segurs però els arbres, els fanals, el senyals de trànsit no són llocs massa segurs i estan a l’abast dels execrables furtadors de les eines de treball o gaudi dels altres.

També hi ha llegendes urbanes com aquella que explica que alguns escamots de saltejadors acompanyats d’una furgoneta es dedicaven a mangar a tor i a dret bicicletes que trobaven pel carrer lligades o que havien clissat primer en el garatge on estaven guardades. Carregaven la furgoneta i avall que fa baixada.

Diuen, diuen, que algunes màquines d’aquestes se les podia veure circulant en algunes pistes properes a Tomboctú. Repetim llegenda urbana arrelada fa uns anys.

I ens imaginem la cara que va fer l’autor del cartell d’advertència (que és d’agrair) quan va arribar a recollir la bicicleta per desplaçar-se. Va passar de la sorpresa a la incredulitat a la ira i l’emprenyament.

Sorpresa per trobar-te el lloc d’aparcament buit, incredulitat i dubte de si l‘havies deixat en aquell lloc concret i ira perquè si enganxes el lladre en aquell moment segur que es guanya un parell de plantofades o mastegots.

I encara pot ser més impactant si anant pel carrer reconeixes la teva bicicleta. Llavors el tema és més complicat. Com ho afrontes? Atures el conductor i amb bones paraules li reclames la màquina, crides als urbans, o directament t’embranques en una discussió quin final és una incògnita.

Antes les bicis portaven matrícula i era més fàcil la seva localització (si no en portaven, confiscació fins que paguessis la taxa corresponent) entre les moltes abandonades pels carrers acabaven al cuartelillo i podies remenar i triar entre el material trobat.

Alguns es fan gravar alguna identificació.

Però creiem que tot plegat és inútil, es seguiran robant bicicletes...

Es desmunten i entre varies en surt una de nova i endavant les atxes!.

Seria bo que a tothom que li manguin la bici que deixi un cartell com aquest per fer la geografia del robatori a la ciutat.