Necis, intel·ligents i atrevits

"Un neci i impertinent desig em va treure la vida. Si les noves de la meva mort arribeu-vos a orelles de Camila, sàpiga que jo la perdono, perquè no estava ella obligada a fer miracles, ni jo tenia la necessitat de voler que ella els fes. I, doncs jo vaig ser el fabricant de la meva deshonra…".

Molts actuem, a la vida com si estiguéssim preparats davant la cita que ens ofereix el destí. Ho veiem una cosa irremeiable. I ens pensem en aquesta infinitat d'errors, de malentesos, de voler construir un somni i no poder, ja que aquest sentiment de “a l'hora convinguda” ens atrau.

Tots podríem citar molts familiars o veïns. Des de fa tres dies em persegueix un somni i un cognom: Los Vezenyi. Una família de 5 membres, vinguda d'Àustria, i un d'ells va ser el meu padrastre.

Quan convivim durant uns anys amb un padrastre sentim un xoc de valors. Ell no és dels nostres, nosaltres no som de la seva família. Aquest intercanvi brutal, de vegades, en altres, presidit per un cert afecte no acaba d'enlairar-se i marca les nostres vides com si l'experiència ens informés, ens expliqués a l'orella allò que no hauríem de fer o les hores desateses que ens acompanyen, veient si aquesta relació madurarà, o és interposada per una altra persona. En aquest cas la mare.

Doncs quan miro enrere, en queden pocs Vezenyi. Dispersos, allunyats del valor central dels seus pares: la vella Europa, la moral lenta però influent, la capacitat de treball, potser la desraó atribuïble a les reaccions enèrgiques i sense reflexió.

Arribats a aquest punt, models de família n'hi ha centenars. Però no totes aconsegueixen la continuïtat sota el foc intranquil de les pressions de la vida.

I la seva?