La violència obstètrica, un deure pendent del sistema de salut català

Les 333 reclamacions per violència obstètrica registrades al sistema sanitari públic català entre el 2022 i el 2024 —33 d’elles als hospitals del Penedès— no són només xifres; són el reflex d’un problema que el país reconeix normativament, però que encara no sap resoldre. El cas de la Judit, explicat recentment a Eix Diari, és paradigmàtic: una cesària no indicada, una inducció no consentida, maniobres contraindicades, manca d’informació i un procés que va convertir un part de baix risc en una experiència traumàtica. La seva vivència il·lustra, amb una precisió dolorosa, allò que els informes especialitzats denuncien des de fa anys: la violència obstètrica no és un problema anecdòtic, sinó estructural, normalitzat i institucional.

Les dades del reportatge confirmen que els errors no es limiten a la pràctica clínica puntual. Segons el CatSalut, el 15% de les reclamacions tenen a veure amb una atenció inadequada al part i el 10% amb la vulneració del dret a l’acompanyament. Però les xifres, per si soles, no expliquen la naturalesa profunda del fenomen. El document de diagnosi elaborat per L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius és clar: la violència obstètrica és una forma de violència masclista institucional i una vulneració dels drets sexuals i reproductius que es produeix tant en el contingut dels protocols com en la seva aplicació pràctica. És a dir, el problema és sistèmic.

L’informe alerta que els protocols actuals presenten mancances greus: absència de llenguatge inclusiu, poca consideració de les diversitats familiars i culturals, manca d’homogeneïtat, deficiències en la transmissió als equips, escassetat de recursos i una pràctica clínica que sovint no s’ajusta a l’evidència científica ni al que recull la documentació. També destaca un fet especialment rellevant: la distància persistent entre allò que els protocols estableixen i allò que realment passa a les sales de part, una incoherència que l’informe qualifica, amb contundència, de violència institucional.

A més, les entitats consultades constaten vulneracions que es repeteixen: manca d’informació, pràctiques no consentides, dificultats d’accessibilitat, discriminació per motius d’origen o situació administrativa, i una atenció psicoemocional insuficient. L’informe també denuncia la incapacitat estructural de molts centres per garantir un model ‘one to one’ —una llevadora per cada dona de part—, malgrat que és el model recomanat internacionalment per reduir intervencions innecessàries i millorar la qualitat assistencial.

El reconeixement formal de la violència obstètrica com a violència masclista a la Llei catalana 17/2020 i als informes de Nacions Unides és, sens dubte, un avenç. Però el país encara no ha fet el salt imprescindible: transformar aquesta consciència normativa en canvis materials i estructurals. Ho diu el mateix document de diagnosi: eradicar la violència obstètrica requereix mecanismes de retiment de comptes, revisió sistemàtica de protocols, formació feminista i interseccional, acompanyament emocional real i un sistema que escolti i incorpori les dones i les entitats en la governança de la salut.

El cas de la Judit, resolt amb un expedient sancionador a l’hospital privat que la va atendre, és una excepció en un sistema que encara massa sovint culpabilitza la pacient i blinda el relat professional. Quan les dones expliquen que no van ser informades, que no van consentir, que es van sentir infantilitzades o humiliades, no estan qüestionant la ciència: estan exigint drets.

Catalunya ha començat el camí amb la creació de comissions internes contra la violència obstètrica a centres com Vall d’Hebron, Germans Trias o Arnau de Vilanova. Però encara és insuficient. Com recorda l’informe, si les accions de prevenció no són transversals a tota la institució, no hi haurà garantia real dels drets sexuals i reproductius.

L’existència de violència obstètrica no implica qüestionar les cesàries necessàries ni l’esforç de centenars de professionals compromesos. Implica assumir que el sistema, tal com està dissenyat i aplicat, genera vulneracions que no són errors individuals, sinó conseqüència de dèficits estructurals. I que cal una reforma profunda, sostinguda i valenta.

Aquest debat no pot quedar en mans de les afectades i de les entitats. És un repte de país que interpel·la a tots els nivells: polític, clínic, organitzatiu i cultural. El primer pas és escoltar. El segon, actuar. El tercer, reparar.

Perquè cada cesària no indicada, cada inducció no consentida, cada acompanyant expulsat de la sala i cada dona que surt del paritori convençuda que “no té dret a preguntar” són fallides del sistema que una societat democràtica no es pot permetre.

La violència obstètrica no és un tabú. És una realitat documentada. I eradicar-la és una obligació.

PARTICIPA A L'ENQUESTA