La dreta de la inseguretat, la indefensió i la indignitat

La dreta, l’extrema dreta i totes les versions híbrides que s’hi assemblen, fa anys que utilitzen una doble estratègia per ampliar la seva base electoral i, alhora, blindar-se davant les conseqüències de la seva pròpia mala gestió i de les seves pràctiques irresponsables.

D’una banda, s’apropien de banderes com la “llibertat” i la “seguretat” i, amb l’ajuda dels seus altaveus mediàtics —tant tradicionals com digitals—, repeteixen fins a l’extenuació aquesta equivalència: dreta igual a llibertat i seguretat. Curiosament, mai s’atreveixen a afegir-hi el concepte de justícia, que hauria de sorgir de manera natural quan es parla dels dos anteriors. I no és cap casualitat: coneixen perfectament que la justícia, quan funciona, posa límits als abusos de poder. Per això la prefereixen controlar “por la puerta de atrás”.

Aquesta estratègia es fonamenta en la lògica propagandística més elemental: repetir una mentida fins que sembli veritat. Gairebé un segle després de Goebbels, la dreta i l’extrema dreta continuen reciclant els mateixos mecanismes que van alimentar els totalitarismes que tant dolor van provocar al món.

Tanmateix, només cal repassar alguns fets recents per comprovar com l’equació que ens venen —dreta igual a llibertat i seguretat— és una fal·làcia monumental. I no cal anar gaire lluny: els exemples són aquí mateix, a casa nostra.

L’episodi del Prestige, amb el PP governant tant a Galícia com a l’Estat, és un cas d’estudi de com la incompetència i l’opacitat poden posar en risc la seguretat humana, ambiental i econòmica d’un territori. L’aleshores vicepresident Mariano Rajoy parlant d’uns simples “hilillos de plastilina” es va convertir en la metàfora perfecta de la frivolitat amb què la dreta va gestionar un desastre que afectaria generacions senceres.

On era la seguretat de la ciutadania? On era la protecció del medi natural, de l’activitat pesquera, de les comunitats costaneres? I sobretot: on era la justícia, quan cap responsable polític va ser jutjat? La dreta no només va abandonar la gent; després va invertir milions en ajuts opacs per intentar comprar voluntats i silenciar la indignació.

L’accident del metro de València és un altre exemple terriblement clar. Durant anys, les famílies de les víctimes es van trobar amb un mur d’opacitat, manipulació i menyspreu institucional. Com pot sentir-se segur un ciutadà quan un govern és incapaç d’assumir responsabilitats i, fins i tot, intenta maquillar la veritat?

Quan la dreta governant prefereix protegir-se a si mateixa abans que protegir la ciutadania, estem parlant, literalment, d’una política que posa vides en risc.

Els casos són molts i dolorosament recurrents. La gestió de les residències a Madrid durant la COVID, amb protocols que prohibien derivar avis a hospitals; les víctimes de la DANA a València, sense sistemes d’alerta adequats ni inversió en prevenció; l’accident de l’AVE a Santiago, envoltat d’irregularitats i d’una investigació qüestionada; l’incendi de la discoteca de Múrcia, amb manca de control i inspecció; el cas del Yak-42, amb militars identificats erròniament i una cadena de negligències que encara avui avergonyeixen qualsevol democràcia que es vulgui seriosa...

Tots aquests episodis tenen un patró comú: quan la dreta governa, la seguretat real —la que afecta la vida quotidiana, la protecció efectiva i la dignitat— deixa de ser una prioritat. S’imposa la improvisació, l’opacitat i, sobretot, una cultura política basada a eludir responsabilitats.

La dreta parla molt d’inseguretat. Però sempre d’una inseguretat abstracta, teatralitzada i instrumental: la del “perill al carrer”, la del “veí sospitós”, la del “menor estranger”, la del “que ve de fora”. Una inseguretat que s’utilitza per sembrar por i dividir.

Mentrestant, calla sobre la inseguretat real i contrastable que genera la seva forma de governar, a través de: infrafinançament dels serveis públics essencials, precarització laboral, relaxació de controls i inspeccions, menyspreu per l’expertesa tècnica, debilitament de les institucions de garantia, privatització del que hauria de ser comú i una cultura d’impunitat que converteix els errors en morts evitables.

La dreta i l’extrema dreta no generen llibertat ni seguretat: generen por, desigualtat i vulnerabilitat. I ho fan mentre s’erigeixen en guardians d’una estabilitat que, en realitat, erosionen cada cop que trepitgen un govern.

El relat segons el qual la dreta és sinònim de seguretat és, simplement, fals. No és una opinió: és una constatació basada en fets, en vides trencades i en territoris abandonats.

La seguretat real —la que protegeix persones, no discursos— només existeix quan hi ha institucions transparents, governs responsables, serveis públics forts, justícia independent i una cultura política que prioritza la vida i la dignitat per damunt dels interessos partidistes.

I això és justament el que la dreta i l’extrema dreta no han demostrat mai ser capaces d’oferir.