Violència vers les dones: la premsa també se n’ha de responsabilitzar

El Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència Contra les Dones es celebra el 25 de novembre en record de les germanes Mirabal, assassinades el 1960 per la seva valenta oposició a la dictadura de Trujillo a la República Dominicana. L’any 1999 l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovà la resolució per al reconeixement de la violència vers les dones.

Han passat 26 anys de lluita contra una de les principals xacres socials, polítiques i de drets humans que afecten milions de dones en tots els països del món. I en aquest context, la meva pregunta és: la premsa en totes les seves formes -escrita, audiovisual i digital- està fent tot el possible per donar la visibilitat que es mereix un problema social tan greu com el que dona títol a aquest escrit?

La premsa és una eina determinant en la construcció del relat social, té la capacitat d’educar, prevenir i transformar però també pot revic-timitzar, desinformar o perpetuar estereotips si no s’actua amb responsabilitat.

Tenim la responsabilitat d’oferir informacions sobre la violència, els possibles senyals d’alerta, de desmuntar mites com “la gelosia és una prova  d’amor... Cal que humanitzem el problema entrevistant dones que han patit violència perquè elles són les que millor poden ensenyar i conscienciar.

La manera d’explicar els casos de violència influeix no només en la percepció pública sinó també en les polítiques i en la capacitat de les víctimes per sentir-se escoltades i protegides.

La premsa pot actuar com un catalitzador d’aquesta realitat, però tot això canvia amb l’entrada de les noves tecnologies perquè més enllà de les capçaleres digitals i escrites de mitjans coneguts i de constatada rigorositat i solvència, les males informacions provinents de no sé sap qui han proliferat i han incrementat els riscos de la falsa informació.

Les xarxes ocupen un lloc destacat en la manera d’informar-se dels joves i massa sovint a les xarxes circulen memes, vídeos o comentaris que banalitzen, justifiquen o ridiculitzen la violència. I quan aquests missatges es converteixen en tendència, acaben normalitzant i promovent actituds tòxiques.

Els algoritmes tendeixen a destacar el contingut més extrem o polèmic, i cal tenir moltes visualitzacions per arribar a ser algú en aquest mundillu. El problema és que això pot amplificar, i de fet ho fa, els missatges misògins o les actituds violentes. Tots, en algun moment, hem pogut veure missatges a les xarxes en aquets sentit.

Assumint l’impacte que tenen les xarxes no contrastades, entre tots hem de treballar per aconseguir l’alfabetització digital i les institucions, els mitjans de comunicació, la família... tots hem d’ensenyar a identificar discursos masclistes, estereotips... i, sobretot, hem de facilitar les eines per denunciar-los i rebutjar-los.

Les institucions han de treballar des del vessant legal, i de la sensibilització. Els polítics han de ser valents a l’hora de legislar, han de ser àgils en la imposició i el compliment de sancions, han de possibilitar les eines per retirar continguts violents i tancar comptes reincidents, i han de treballar molt més en el coneixement d’un problema com la violència.

Els mitjans també han de treballar la seva part, sobretot els digitals, per deixar sempre ben clar que les seves publicacions son contrastades i que un mitjà no treballa en base de rumors, informacions no contrastades ni memes.

I la família té a la seva mà que els nens i joves facin un ús saludable, segur i crític de les tecnologies digitals.

Entre tots hem de treballar per treure la violència vers les dones de l’àmbit privat, de generar consciència social i evitar que es normalitzin les agressions, siguin del tipus que siguin i les cometi qui les cometi.