-
Cartes a la direcció
-
Clara Isabel Alari Hidalgo
- Santa Oliva
- 16-11-2026 13:39
Eix
Aquesta matinada he viscut una situació que m’ha fet sentir una impotència i una tristesa difícils d’explicar. I crec que val la pena compartir-la, perquè potser darrere del que m’ha passat a mi hi ha moltes altres famílies que viuen situacions sembl
Cap a les quatre de la matinada he sentit que la meva filla es queixava. La meva filla té TEA i és no verbal. No pot explicar-me què li passa, no pot dir-me on li fa mal ni què necessita. Jo he d’aprendre a interpretar els seus gestos, els seus sons i cada petit canvi en el seu comportament.
Ja havia vomitat abans d’anar a dormir. Ho ha tornat a fer durant la matinada, diverses vegades.
Per l’hora que era, i perquè conec la meva filla i sé que sortir de casa de nit, sense entendre què passa, li pot generar molta angoixa, he intentat cuidar-la amb tota la paciència del món. Sempre que puc, intento anticipar-li les situacions perquè se senti segura.
Però cap a les set del matí, en sentir-la queixar-se de nou, he decidit buscar atenció mèdica.
Ella ja té un hospital de referència on l’atenen d’urgència i on sempre hem rebut una atenció molt bona. Però aquest hospital és a uns 50 quilòmetres de casa.
Aquest matí, com a mare, he valorat la situació amb els coneixements que tinc. No soc metgessa, evidentment, però conec la meva filla, sé interpretar molts dels seus senyals i, pel que observava, em semblava que podia tractar-se d’un episodi de gastroenteritis, no d’una urgència que requerís necessàriament fer 50 quilòmetres de carretera.
No em vaig equivocar, posteriorment, els professionals sanitaris em van confirmar que es tractava d’una gastroenteritis.
Per això vaig pensar que, si podíem evitar-li aquell trajecte llarg, amb ella trobant-se malament i vomitant, seria molt millor. Vaig optar per anar a la Policlínica que tenim a prop de casa. Tenim una assegurança mèdica i confiava que ens podrien atendre.
Precisament perquè intento anticipar-me a les necessitats de la meva filla, també vaig voler anticipar-me a aquella visita. Vaig trucar abans per explicar la situació, perquè quan arribéssim no hagués de justificar tantes coses ni haver de començar de zero explicant les dificultats que comporta per a ella una visita mèdica.
Em van atendre molt amablement per telèfon i em van dir que hi anés, que l’atendrien.
Ja els vaig advertir que, per la seva condició i pel malestar que tenia, probablement seria difícil aconseguir que baixés del cotxe i entrés a la consulta.
Vine, que t’atendrem, em van dir.
I hi vam anar.
Però, tal com em temia, no va voler baixar del cotxe. Va tenir una crisi davant de la policlínica i vaig haver d’acompanyar-la de nou al vehicle perquè es pogués calmar.
I aquí va començar la part més dolorosa de tot plegat.
Cap professional sanitari va sortir a veure què passava. En canvi, van ser alguns dels pacients que sortien de la policlínica els que es van apropar, em van donar ànims i van intentar ajudar-me perquè pogués entrar i ser atesa.
Una d’aquestes persones, una noia molt amable que es deia Clàudia, es va acostar per ajudar-me. Sense conèixer-la de res, li vaig demanar si podia fer-me el favor de quedar-se un moment amb la meva filla que havia tornat a vomitar dins del cotxe, mentre jo entrava a demanar ajuda. Necessitava trobar alguna manera que algú ens atengués.
La resposta que vaig rebre va ser que, legalment, no podien atendre ningú fora de la consulta.
Ho entenc. De veritat que ho entenc. Entenc que hi ha protocols, normes i procediments que cal respectar. Però, si us plau, entengueu també una cosa:
La meva filla no entén els vostres protocols.
La meva filla no pot adaptar-se a qualsevol entorn, no pot explicar què li passa i, quan està malalta, les seves dificultats encara són més grans. Necessita que algú entengui la seva situació i que, si cal, busqui una manera diferent d’atendre-la.
No demanava cap privilegi. No demanava que ningú incomplís cap norma per caprici. Demanava ajuda. Demanava que una nena que estava malalta i que no podia entrar en una consulta pogués rebre atenció mèdica.
I no la vam rebre perquè, segons em van dir, no entrava dins del seu reglament.
Finalment, vaig aconseguir solucionar la situació d’una altra manera. Vaig trucar a l’assegurança mèdica i van venir a casa. El tracte va ser excel·lent, molt amable i professional. Estic sincerament agraïda per com ens van atendre.
Però no puc evitar preguntar-me una cosa, per què hem hagut d’arribar fins aquí? Per què una mare ha de passar per aquesta angoixa quan només està demanant que atenguin la seva filla?
I sí, ho hem pogut solucionar, però el disgust, els nervis i, sobretot, la sensació de no haver estat escoltada ni entesa encara em pesen.
Avui no escric aquesta carta per desacreditar ningú ni per qüestionar la feina dels professionals sanitaris. Escric perquè crec que hi ha situacions en què cal mirar més enllà dels protocols.
Les persones amb autisme, especialment les que són no verbals, no sempre poden adaptar-se als circuits habituals d’atenció. I això no vol dir que necessitin menys atenció. Ben al contrari: sovint necessiten que nosaltres fem un esforç més gran per entendre-les.
Potser hauríem de començar a entendre que no totes les persones poden entrar per la mateixa porta, asseure’s a la mateixa sala d’espera o seguir els mateixos procediments. I que això no les fa menys mereixedores d’atenció.
Els protocols han d’estar al servei de les persones, no les persones al servei dels protocols.
I avui em queda una sensació agredolça, la d’haver-me sentit completament desemparada quan he anat a buscar-la.
Perquè la meva filla té els mateixos drets que qualsevol altra persona.
No totes les persones poden demanar ajuda amb paraules. Algunes ho fan amb gemecs, amb plors, amb gestos o simplement amb el seu malestar. I darrere d’aquests senyals hi ha persones que pateixen i famílies que necessiten ser escoltades.
Una nena que no pot explicar amb paraules que pateix també té dret a ser escoltada. I, sobretot, té dret a ser atesa.
Perquè l’empatia també hauria de formar part de qualsevol protocol sanitari.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Subscriu-te ara!Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals:
Segueix-nos a WhatsApp! Segueix-nos a Telegram!També pots escollir Eix Diari com a font preferida de Google i no perdre't les nostres notícies