El que pueda hacer...

Fa un temps en que a tot i a tothom se’ls penja alguna etiqueta.

Ara fins i tot si vas a una botiga de fruites i veus totes les peces exposades amb la seva corresponent etiqueta.

Suposem que és una manera de fer distincions, de calibre, de maduresa, de pes, de qualitat, de preu, de procedència i mil paràmetres comercials més...

Cal tenir controlada la mercaderia i naturalment fer-ne publicitat a través de  les, a vegades, minúscules nominacions de la marca comercial.

O del codi de barres. Això ja és una altra història. 

I encara hi ha un altra conseqüència que no té tampoc massa importància però que pot arribar a ser molest. Les petites enganxines que porten les fruites, verdures i altres materials comestibles, te les pots trobar a tot arreu, a les mans, quan manipules els productes que vols comprar, adherides a la roba en llocs insospitats, i veiem algun nen que acompanya al pare o mare se les pot anar enganxant a la cara com si tingués un xarampió de petites enganxines. I fins n’hem trobat enganxades al terra de la cuina… en fi que crec que en el fons són més un inconvenient que un avantatge.

Els responsables de la botiga ben segur que ens cantarien les excel·lències i potser ens ho arribaríem a creure que són necessàries.    

Però amb segons quin producte que te’l menges a mossegades cal anar amb cura i treure primer l’etiqueta no fos pas que te l’acabessis cruspint amb un bon tall de la fruita, verdura o altres coses etiquetades.

El cas de la foto ens va causar una gran sorpresa.

Vaig creure que a la cuina quan preparen els menjars, en aquets cas plat de musclos al vapor, haurien de treure les enganxines abans de posar el tall de llimona al plat.

Doncs no.

No em va agradar.

Vaig pensar que tot havia estat un oblit en aquell plat, i sí fos així no passa res. Però no. Almenys veient alguns altres plats, paella, calamars que s’anaven presentant en la majoria la part de la llimona portava l’etiqueta enganxada.

Moltes etiquetes creiem per tant poca llimona.

Per tant vaig deduir que estava fet expressament, per demostrar que gasten llimones de la marca “Aznar”.

I aquí ja ens vam posar més neguitosos.

Ja sé que dir-se Aznar és una qüestió no controlable, però a mi sempre que veig aquets cognom em recorda l’Aznar del “Trio de las Azores” i el llavors president Aznar amb els peus sobre una tauleta “merdejant” i predicant l’engany de les “armas de destrucción masiva”. D’ençà llavors Aznar (en concret aquell tanoca que feia veure que parlava un castellà americanitzat per semblar més estadista) en provoca urticària. I clar trobar-me una llimona amb el seu nom encara se’m figura molt més àcida del que ja és de per sí.

I és que l’acidesa tòxica, era i és encara un dels elements dels discursos del sr. Aznar i ara encara més fent crides amb una certa voluntat de desestabilització.

Algunes perles del premi “llimona” "¿Qué se puede hacer? Pues el que pueda hablar, que hable. El que pueda hacer, que haga. El que pueda aportar, que aporte. El que se pueda mover, que se mueva. El que pueda intentar...".

I a partir d’aquí ja hem vist com més d’un i una en posicions institucionals ja ho han fet servir. Diguis Fiscal General per exemple.

O quan se les dóna de ser el millor i No m'agrada discutir amb persones que no tenen el nivell intel·lectual adequat per ocupar els càrrecs que ocupen. Osti noi! Només ens faltava això, donar lliçons d’intel·lectual. Ara va d’elitista i cregut!. Realment patètic.    

I encara més, segons l'exdirigent popular, la immigració musulmana "no vol integrar-se en la societat a la qual va ni assumir les seves lleis, sinó que la societat a la qual va reconegui les seves lleis".

Tot plegat ve a tomb en veure en un plat de musclos un tros de llimona amb el nom d’Aznar.

Realment l’acidesa s’acaba convertint en un vòmit de bilis d’un personatge esperpèntic que encara pot fer mal.

La llimona si pot ser en un granissat que com a mínim refresca i si pot ser que no sigui amb l’etiqueta Aznar.