Cal·ligrafies, tipografies i tonteries

Vagi per endavant que cada dia hi ha alguna sorpresa nova. Algunes bones, altres no tant i altres que semblen autèntiques “collonades”. La darrera sorpresa ha estat la decisió que ha pres el Secretari d’Estat Marcos Rubio que ha fixat en la tipografia tot el protagonisme ja que va ordenar que totes les comunicacions diplomàtiques abandonin Calibri i tornin a Times New Roman, revertint una política adoptada el 2023. El secretari d’estat dels EEUU Rubio va qualificar l'adopció de Calibri com un canvi “equivocat”, producte d'una visió que –segons ell– va subordinar la tradició institucional a criteris suposadament inclusius. A una bona part ja els anava bé que s’actués amb criteris d’inclusivitat però  Rubio va emmarcar aquest canvi en la batalla política que la nova direcció del Departament d'Estat lliura contra les iniciatives de diversitat, equitat i inclusió aplicades durant el govern de Joe Biden.

L'administració Biden havia justificat la transició cap a Calibri el 2023 amb arguments d'accessibilitat: la font sans serif beneficiava usuaris amb baixa visió, dislèxia o lectors de pantalla i això permetia una major comprensió i difusió dels textos.

Els que venim per necessitat i tradició de l’escriptura manual sense cap mena de suport tecnològic, que ens va arribar molt més tard, havíem de fer mans i mànigues per elaborar textos prou clars i llegibles que avui potser no passarien el filtre del Sr. Marcos Rubio.

Alguns coneixem un altre Sr. Rubio, no era secretari d’estat, no, era el nom que portaven uns detestables i odiosos (almenys per nosaltres) quaderns de cal·ligrafia amb els que pretenien -il·lusos ells-, que els que teníem una lletra endimoniada anéssim mica en mica canviant fins a fer-la llegible.

Quants matins, tardes o nits ens havíem passat hores -fins i tot durant les vacances- a l taula de l’escola i a la de casa intentant seguir les traces que ens donarien una lletra maca, arrodonida, sense gargots i que seria comprensible per tothom.

S’agraeix la paciència i dedicació dels mestres i familiars que s’entestaven i ens estaven a sobre per polir-nos el traç.

Res va servir.

Érem objecte d’estudis sobre com no érem capaços d’escriure amb una certa harmonia que permetés la lectura dels textos que fèiem.

Que si la mà anava més de pressa que el cervell o l’inrevés, se’ns ajuntaven tantes idees que havíem de córrer a escriure-les i això feia que al final ningú era capaç d’entendre-ho.

Llàgrimes també de ràbia i impotència davant el desastre que significava.

Sempre hi havia el consol de dir-nos que teníem “lletra de metge”.

Érem objecte d’estudi en que grafòlegs situaven alguns conclusions sobre dèficits diversos que feien que escrivíssim de manera endimoniada o bé les opinions dels experts que recomanaven els més originals mètodes i fins i tot estrafolaris per ajudar-nos fer una cal·ligrafia decent.

I clar aquest handicap ens perjudicava i alhora ens feia patir i molt. Havíem d’anar amb molta més lentitud a l’hora d’escriure per fer llegible el que escrivíem, fos en un examen -llavors eren exàmens de debò- o bé en alguna carta que volíem que rebés algú molt especial.

Quan vam poder usar mitjans mecànics la cosa va canviar, vam respirar una mica més tranquils, la Lettera 32 o la Studio 44 d’Olivetti van esdevenir un tresor, ens van salvar de moltes situacions compromeses. Després van venir les primeres elèctriques que també servien per fer-te entendre amb la lletra de manera que la tècnica ajudava a poder fer possible que entenguessin el que volies expressar, a una comunicació fluida.

I quan van arribar els ordinadors la cosa ja va meravellar.

La quantitat de tipus de lletra que podies usar es va multiplicar de manera exponencial, per remenar i trobar, escollir la que creies que en cada moment era més adequada. La nostra base va ser l’Arial, sense però desdenyar els altres tipus per segons l’objecte i utilitat del text.

I vet aquí que ara el Sr. Rubio, no el de les llibretes de cal·ligrafia, sinó tot un secretari d’estat dels EEUU pontifica i posa per damunt d’altres caràcters el tipus Times New Roman per substituir la Calibri que havia triat l’administració Biden.

En la justificació de Rubio va destacar el llinatge “romà” de Times New Roman i va descriure la tipografia com a portadora de formalitat i autoritat, dos valors que aspira a restituir en la comunicació diplomàtica.

“Formalitat i autoritat” les altres tipografies deuen ser desconsiderades i carregades de desprestigi.

Confessem que potser degut a la nostra incapacitat per tenir una cal·ligrafia  entenedora som incapaços de trobar tants matisos, valors i particularitats en la tipografia i no estam capacitats per fer qualificacions sobre les virtuts -o vicis- de cada una dels tipus de lletres.

Tot plegat en fa creure que aquets Rubio és un fenomen en interpretacions.

Llegia al periodista i escriptor Ernest Folch que deia respecte al tema en un article al Periódico (1): Només un autèntic imbècil pot pensar que hi ha lletres d'esquerres o de dretes, potser el mateix tipus d'imbècil que munta campanyes contra les vacunes, que predica la maldat dels immigrants o es creu de debò la superioritat intrínseca de l'home blanc nord-americà que ells representen tan bé. Probablement, ja no podrem evitar que l'administració Trump mati, robi i insulti tots els que no pensin com ells, però almenys que treguin les mans  greixoses d'una cosa tan fràgil, delicada o meravellosa com és la tipografia. Que ens deixin, si més no, llegir en pau.

Ha expressat el que pensem de manera magnífica.

Res més a dir.

P.S. Sigui amb Calibri, Times New Roman, l’Arial o amb una cal·ligrafia més que dolenta que tinguem un Bon Nadal!

(1) Imbecil·litat tipogràfica. Ernest Folch. El Periódico. 12 de desembre del 2025