La voluntat de Donald Trump de potenciar als Estats Units com a rector suprem del futur de la humanitat completa, sembla no tenir fi
Una situació que aquesta setmana ha incorporat un nou “punt calent” de la mà de la Xina de Xi Jinping
No deixaria de ser paradoxal que, en el mon de les guerres tecnològiques, la intel·ligència artificial i el comerç global, la cosa acabés en un conflicte entre dues comunitats per l’aigua d’un riu
Alguna veu discordant ha deixat anar la "bomba" d'enterrar la boira del somni de la UE. Si més no, quan es tracta d'establir "almoines" per tapar forats dels "vivales"
Estan creant un pretext tan fals i tan absurd com el de les “armes de destrucció massiva de l'Iraq”?
Veure aquests dies aquella munió de cardenals, bisbes i demés, embolcallats pel cant gregorià i seguint un protocol estricte m’ha portat a una pel·lícula, també medieval, plena d’intrigues, assassinats i traïcions
Curiosament, fa vuit anys, el 24 de maig del 2017, l’aleshores ja president dels EEUU, Donald Trump, va anar a Itàlia en viatge oficial i, entre altres coses, per entrevistar-se amb el papa Francesc al que posteriorment definiria com “personatge interessant”
El cert és que la situació no hi ha per on agafar-la. Els Estats Units sembla que ja han decidit que Xina sigui l’ase dels cops a qui donar totes les garrotades necessàries
La cosa va del dret de cuixa. D’aquell impost “en espècies” que el senyor feudal rebia per deixar que un súbdit seu es casés. Banyut, però amb permís legal
Un es pregunta, on és el Partit Demòcrata?. On són Jou Biden o la mateixa Kàmala Harris?
El tema sembla força més embolicat del que aparenta. I també força més desenfocat del que podria o hauria d’estar
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.
Subscriu-te ara! Al periodisme local