Qui creuria l’impensable?

Aquesta incredulitat social és, precisament, la base de la "coartada perfecta".

Sovint construïm un relat simplista de l'agressor, però la realitat ens ensenya que la perversitat no té gènere, ni edat, ni rostre definit. Existeixen autèntiques "manades familiars", sovint orquestrades per dones amb homes posteriorment disposats a participar en el plaer de fer mal a l’innocent. Són aliances silencioses que busquen la màxima vulnerabilitat com a garantia d’immunitat. Però hi ha una esquerda en el seu mur d'impunitat: la manca de proves físiques o gravacions no significa manca de veritat. En l'abús infantil, la prova més irrefutable no es troba en un vídeo, sinó en la metamorfosi de la víctima i en els crits del seu subconscient.

El cos de l'infant no sap mentir i el trauma sempre busca una via de sortida. L’aparició de paràlisis de la son i de malsons que, lluny d'aturar-se, es tornen més definits i repetitius, són l'evidència del terror sofert; és el mecanisme desesperat de la ment per intentar processar i digerir una realitat indigerible. L’abús deixa altres rastres: comportaments sexualitzats inadequats, jocs simbòlics foscos o diagnòstics erronis com el TDAH, que sovint no són més que el crit d'una criatura que necessita evadir-se d'una realitat insuportable.

Entendre aquest entramat pot portar anys, però la veritat acaba sent evident a través de la "prova de contrast". Quan s’aconsegueix trencar el cercle i l'infant és retirat de l'entorn tòxic, el canvi és radical. En un entorn de seguretat, tot i el dolor del processament mental, la mirada s'il·lumina, desapareix el nerviosisme extrem i es reactiva l'aprenentatge i l'empatia. Aquest "abans i després" és la gravació més nítida de l'horror viscut.

Per dolorosa que sigui la situació, l'amor permet treure forces d’on calgui per desmuntar la bogeria d'aquells que no tenen límits. No podem permetre que les xarxes d'encobriment siguin més fortes que la nostra capacitat de protecció. La veritat és una petjada inqüestionable que el temps mai no aconsegueix esborrar. Com a societat, ens toca decidir si volem seguir demanant "imatges" o si, per fi, començarem a creure en la paraula del cos.