Un trist i inesperat final…

Veure la fi que ha tingut aquest peluix fa una mica de tristesa.

Ell, que ha servit tantes vegades per tranquil·litzar, alleujar la tensió i el que ara anomenem estres d’una criatura o no tant criatura, esvair les pors o temences, acompanyar solituds, ha tingut un final imprevist. Veure’l ara a terra, llençat i esbotzat de manera immisericorde et fa pensar que hi ha molta ingratitud al món, que alguna cosa ha fallat perquè ens desprenguem de manera tan brutal del peluix que ens ha acompanyat en molts moments, ben segur, especials.

Ja se sap, que a vegades som molt poc agraïts, que destruïm molt aviat o massa de pressa instruments que ens han ajudat i servit des de menuts i els fem acabar de manera cruel i despietada.

Deu ser part de la condició humana desprendre’ns d’aquells elements que moltes vegades han tingut un paper important, que ens han ajudat o simplement que ens han portat evocacions de temps passats, de quan érem menuts. 

Pel contrari hi ha en moltes cases prestatgeries en les que encara podem veure un conjunts de mascotes de peluix que tenen o han tingut importància pels que hi viuen.

Hi ha qui conserva un osset, un gosset de peluix o encara alguna nina que ha tingut un especial paper en la vida d’aquells que les han volgut conservar. Hi ha a més aquells o aquelles que encara ja grandets que damunt del llit hi tenen una mena de zoològic amb diferents espècies d’animalets de peluix o d’altres materials sensibles i suaus que ens mostren el recorregut que ha tingut el seu propietari.

La mostra s’acaba quan de cop i volta comparteixes el llit amb algú altre i els peluixos passen a ser un decorat massa particular, massa íntim i acaben guardats o decoren altres parts de la casa. Compartir les mascotes de peluix és molt complicat, són massa personals i tampoc es tracta d’anar acumulant les teves i les de la teva parella.

Les mascotes pels infants venen de lluny i totes les cultures n’han tingut.

És un objecte que ha marcat generacions i moltes d’aquestes generacions han tingut elements representatius que han anat variant en funció d’interessos, de popularitat i també de les influències que hi ha hagut des dels mitjans de comunicació. Des del Cobi al Cat passant pel Mic, aquests petits éssers de peluix han marcat algunes generacions.

Però ja ho hem dit això, no ve de fa dos dies, no, ve de lluny i ja alguns historiadors parlen de que els romans ja feien servir roba per fer nines que servien de companyia als infants i els més suaus i amorosos peluixos sembla que provenen de la idea d’una tal Margarete Steiff, cosidora alemanya que va desenvolupar el primer elefant de peluix. El seu taller, una petita habitació habilitada a casa el 1880, va generar una gran activitat. La idea es creu que li ve quan veu una revista que representa la imatge d'un elefant. Elefant de peluix que ha agradat molt als nens. A partir de l’èxit obtingut van començar a aparèixer altres animals en la seva versió de peluix i també altres figures que han anat servint de tranquil·litzant a molts nens i nenes. I sí, sempre hi ha hagut el preferit aquell que acaba abraçat pels nens i nenes i vetlla els seus somnis reparadors. Perquè aquell i no un altre? Doncs vet a saber...

Els ossets de peluix han tingut molta requesta en totes les generacions. El seu origen és encara més peculiar. Es parla que el president dels Estats Units  Theodore Roosevelt va negar-se a matar un ós durant una cacera, el tenien lligat. Blanc fàcil (com les tonyines que pescava Franco), però el President va dir que res de res, que no el matava. D’aquí a la caricatura fàcil hi va haver un pas i l’ós en qüestió es va fer famós anomenant-se “Teddy” en homenatge al President. I el peluix va néixer i ha acompanyat a milions de criatures i no tant criatures...

Veure la mascota rebutjada i estirada per terra i en una fase de descomposició dol, fa mal al cor. Tantes vegades que deu haver estat entre les mans d’algun infant i ara s’ha vist  rebutjada, i llençada al bell mig del carrer, deu portar al darrera alguna història trista, de rebuig, d’ira, de desamor...

En fi només ens va caldrà recollir-lo amb el màxim de respecte possible i deixar-lo damunt d’un banc per si en algun moment algú, el seu propietari, aquell nen a qui ha acompanyat durant força temps, es penedia i encara seria a temps de refer-lo i guarir-lo.

Mai es tard per una mostra d’amor i de “carinyo”.