‘Esperit’ (?) nadalenc

Això de l’”Esperit” és un tema molt personal.

Cadascú en té els seus i afronta els períodes que generen “esperit” de manera diferent i també depenen molt de en qui moment et trobis anímicament, de les circumstàncies que et rodegen i que et poden afectar.

No hi ha dubte de que el Nadal és un moment que genera “esperit” (com ho poden ser els moments de la celebració dels solsticis i equinoccis, la festa, l’esport i altres activitats i accions de la vida. I personalment pots tenir també esperit, competitiu, solidari, sectari...).

Però això de l’esperit té una certa trampa. Perquè si anem als origens l’esperit nadalenc hauria de ser una cosa íntima, personal de recolliment més familiar de celebració i reconeixement de la vida, el principi de renaixement d’una esperança que any darrera any es repeteix. Però el cert és que, en canvi, el que ha anat guanyant terreny de manera progressiva és l’exhibició a l’espai públic, la mostra d’un exuberància que fins i tot arriba a generar competició (vegis l’embogia cursa per veure qui té més alt i llarg l’arbre entre Vigo i Badalona, precisament Badalona, on l’esperit nadalenc s’ha pervertit de manera insana). S’ha convertit de manera col·lectiva i potser fins i tot de manera volguda l’esperit en una exposició pública de llums, fastos diversos, regals, sensacions de benestar i alegria. La festa nadalenca ha esdevingut una certa exhibició de decoració del carrer i l’esperit primigeni de la trobada i la relació ha acabat essent gairebé accidental i sembla que hi hagi una obligació de compartit aquest “esperit” nadalenc carregat de consum, de lluentons i d’una hipòcrita brillantor de la pau i l’amor.

La celebració ha acabat gairebé essent una exhibició estètica per comptes d’un esperit . Ens empenten a una celebració en que la imatge i el consum són importants i bàsics oblidant en bona part el que el Nadal ha significat al llarg de molts anys, l’exigència ètica del compromís de la pau i la convivència.

El ritual de la garlanda, dels llums multicolors, i les diverses figures que pengen dels balcons de moltes cases. Des de Pare Noel, fins reis mags o els nouvinguts elfs que decoren la ciutat però no trenquen ni les desigualtats ni volem mirar massa vegades el que passa com viuen moltes persones més enllà de la lluentor de la garlanda.

I Déu n'hi do dels guarniments que anem veient si aixequem una mica el cap en passejar per la ciutat. L’administració se’ls gasta, i sap que aquesta despesa és interessant des de l’òptica electoral. I això, i veiem com cada cop hi ha més llums i en més llocs, sembla com si el Nadal es materialitzés en els llums, i com més millor. Més “esperit” fins i tot hi ha qui parla dels olors nadalencs, sense saber massa quins són ni com es lliga un olor amb el Nadal. Potser els del pollastre rostit? El dels canelons ? El de l’escudella...?.

I alguns particulars volen completar la gran lluminària i els seus balcons queden guarnits de manera generosa, ara hi ha llumetes intermitents, algunes escales en els que els mags sembla que intentin pujar fins el pis, Pare Noel en posicions perilloses d’escalada lliure, i fins i tot hi ha qui hi posa una tovallola del barça, unint dos esperits molt nostrats el del barcelonisme i el nadalenc. Una bona barreja. Tot un món.

I, a més, hi ha qui encara l’esperit de Nadal de manera estranya, gairebé insòlita com la que es va fer sota el nom de “papanoelada motera”. Estupefacció. Cal que aquesta mena de divertiments grupals s’elevin a públics i juguin amb les imatges assimilades al Nadal?.

Certament el món de la imatge és un món seductor, però no hauria de substituir el que significa una festivitat, una celebració un esdeveniment arrelat en una cultura i assimilar la idea a l’exhibició d’ornamentació que de manera artificial volen generar-nos “l’esperit nadalenc”.

Per això la fotografia d’uns contenidors, que ben segur que arrepleguen el vòmit de la festa embarretats amb la gorra clàssica del Pare Noel són el paradigma de l’esperit nadalenc impostat. Potser una juguesca, potser una metàfora de que tot això del Nadal és una “merda”, o senzillament una performance efímera sobre el significat hipòcrita de masses esperits nadalencs.

No va durar massa tampoc.

En fi aquest any l’hem superat, anem pel següent.