Un altre acaparador

M’expliquen alguns veïns que van veure un elf d’aquests que s’han posat de moda per Nadal que pintava aquets contundent i potser excloent “pido todo”, i encara em detallen algun trets del petit personatge que ho reclama tot. Una esvalotada tofa de color taronja tirant cap a groc, cara d’embogit i amb actitud de pinxo de taverna. També sembla que menteix més que no parla. Potser és una materialització universal del president-delinqüent del EEUU que ho vol tot, però a diferència aquets no demana i ho pren directament, sense cap mena de negociació ni res que s’hi assembla .

Un nou ogre amb pinta de “primo de zumosol” amb la diferència que aquest el que vol es quedar-s’ho tot, ni compartir ni hòsties. Tot per mi i pel meu cercle. Però sobretot per mi.

Demanar surt gratis, demanar-ho tot ja indica però una actitud abassegadora, una voluntat de dominar el cotarro, ho demano tot per no deixar res a ningú més.

No es por anar així per la vida, està bé aspirar a molt però també està bé deixar alguna cosa pels altres.

Viure i deixar viure.

Perquè si “pides” tot i ho aconsegueixes, que avorrit no?.

Que més voldràs?.

Quin incentius hi haurà després.

A tots i totes ens fa gràcia -o ens en faria- disposar de tot allò que ens cal. Nedar amb una certa abundància i no haver de patir mai per tenir resoltes les necessitats i potser una mica més.

Però “pido todo” bé a ser com una mena de voluntat d’exclusió de la resta en la possessió de pertinències.

Si jo ho tinc tot perquè la petició ha funcionat. Què deixa pels altres?.

Res, el buit...

Demanar és gratis, repetim.

I per això explica una llegenda urbana que el primer regidor d’hisenda dels ajuntaments democràtics del nostre poble tenia en el seu despatx un cartell que veies només entraves al seu despatx que deia: Ante el vicio de pedir, la virtud de no dar (en castellà al seu moment) amb un clar significat d’advertiment, d’anunci, de voluntat clara de retenir, no fos cas que semblés que entrar en aquell despatx era una ganga i sempre ens sortiries complagut. Que ho tindries tot, que el “pido todo” com si fos una generosa carta als reis.

La declaració de principis del regidor era una mena de protecció anticipada.

Un avís a navegants.

Quan un controla la hisenda ja se sap que serà objecte de pressions per rebre sempre allò que demanen els altres, els dels “gastos”.

I els humans, estem massa acostumats a l’hora de demanar de ser maximalistes, a no tenir límits. De voler fins i tot allò que no ens podem gastar, per si de cas...

De demanar fins a la lluna i si és en un cove, millor.

La manifestació pública del “pido todo” ja indica que hi ha una voluntat clara de no deixar res pels altres. En tos cas quan tingui el “todo” ja veurem com es reparteix.

Però aquesta ànsia d’acaparar-ho té un perill i és que si finalment no ho tens, o senzillament del “todo” només en tens una part, un sentiment de frustració s’apoderarà de qui té aquestes apetències i això mai és bo.

Potser una mica de temprança.

Voluntat de compartir.

No allargar més el braç que la màniga.

Ser generós.

Ser més receptiu, tot això ajudaria a repartir el “todo” de manera equitativa i equilibrada i segurament més justa.

Pensem-hi.

I si fos així ben segur que el follet amb cap de taronja i mirada embogida que diuen que va fer la pintada potser hauria de començar a reflexionar que no es tracta de “pedir todo” sinó de compartir el màxim possible.