Karnaval, karn-aval

Conservo una entranyable foto de quan devia tindre cinc o sis anys disfressat de rei moro, i el record d’un desig que mai no va ser, no se el perquè, suposo que perquè portava masses complicacions. Jo volia que em disfressessin de Carmen Miranda, però em van vestir de ballarina clàssica amb un Tutu estarrufat. Coses de les àvies i les tietes, que va posar de relleu la meva part femenina. Però ves per on, ja amb vint anys, vaig poder acomplir el meu somni d’infant i a Sitges estant, devia ser l’any 1972-73, em vaig disfressar de Carmen Miranda, la disfressa va ser tot un èxit, a tot arreu ballava el “Mama eu quero”, duia unes precioses sabates vermelles de taló i plataforma que m’havia deixat la Carme de l’Alex, m’estaven petites, però les vaig suportar, eren tant boniques!, als vint anys ho suportem tot!. Llavors el carnaval era molt més discret comparat amb el d’ara, i cal dir que Sitges era un poble molt més permissiu que no pas altres llocs. Recordo també que al cap d’un any, em vaig disfressar a cal Ramón Catafau pel carnaval de Vilanova, anava de senyora missaire, vestida de negre i amb mantellina, amb una faldilla de raso que li vaig requisar a la meva mare, mitges de costura i unes sabates de taló d’un pam d’alçada,  així que la gent se m’apropava feia un crit, perquè se m’havia fet una carrera a la mitja! Una carrera! Corre posa-hi una mica de saliva!!!. Va ser durant aquets anys que en Jordi Rosell em va encarregar de fer un cartell de carnaval cada any per a la seva discoteca, el “Galaxy” de Sitges. Mes endavant, em vaig vestir de “El baile de los vampiros” amb ropatges comprats als encants de Barcelona, una disfressa -performance, que transformava de cop i volta en Jane Avril i em posava a ballar el Can-can, sense solta ni  volta (mai no vaig fer el “planxé, per a preservar en lo possible el tresor que guardo entre cames ). Un any també ens varem vestir de donotes amb en Santi del Cap de la Vila, amb roba vella que ens va facilitar la Marta, i varem tenir el valor de sortir al carrer a cercar parella.

Ara bé, la millor de totes les disfresses va ser a Sitges, quan fora del temps de carnaval em vaig disfressar de puta pobra i captaire, em vaig maquillar amb pintura a l’oli al taller de Miquel Serrano, el que tenia a sobre del Café Roy i vaig fer la ruta habitual, oferint a tothom un rosegó de pa com si fos un tresor, era l’únic que tenia, un rosegó de pa que tothom rebutjava. No em va conèixer ningú i em van fer fora de tot arreu. Un cop fet el recorregut previst me’n vaig anar a casa (Villa Antonia), em vaig canviar i ben arriat vaig tornar als mateixos llocs preguntant per aquella donota. Quan els vaig descobrir qui era, no s’ho podien creure i vaig demostrar allò de que “El hábito no hace al monge”.

També. A Sitges, em vaig transvestir en cupletista per cantar tot un seguit de cuplets acompanyat al piano per l’amic Charles Miles, en un local que tenia en Dino Diana, a baix a mar, que també em va deixar un vestit de segona mà que havia format part del guarda-roba d’una famosa vedette del Molino: “La Paula ne du mitges”, “La chica del diecisiete”, “El vestir d’en Pasqual”, “La violetera”...i d’altres.