Lleialtat sobre la gespa

Tota la meva etapa d’educació primària la vaig passar en una escola on les aules donaven al pati.

Tenia poc interès per les classes, a excepció d’educació física, on esperava poder jugar a futbol. Sempre. Les hores d’aula les passava mirant la pista amb dues porteries, pensant per què hi havia tantes matèries amb llibres i tan poques amb pilota.

La meva felicitat era simple: una pilota, dues porteries i persones amb qui jugar-hi. Si no hi havia persones, no era tan divertit, però ho preferia abans que estar davant d’un llibre.

Aquesta passió me la va inculcar primer el meu pare i, més endavant, la va reforçar la mare.

Els caps de setmana, quan estava amb el meu pare, anàvem a visitar els meus avis a Sabadell. Dinàvem amb ells i després passàvem a recollir els  meus tiets per anar cap a la Nova Creu Alta. Va ser el primer estadi de futbol que vaig visitar.

El CE Sabadell ha estat present des que tinc consciència, i l’he animat a la meva manera sempre que he pogut. El distanciament familiar no ha fet que perdés l’interès pel club; ans al contrari, l’ha afiançat. De fet, em sento més connectat amb el club quan més ho necessita.

M’enganxo més al club quan les coses van malament: si pot baixar de categoria o passa per una mala ratxa.

Aquesta tara futbolística emocional també la tinc amb el Girona. Tinc un amic a la direcció esportiva del club i, des que hi és, el segueixo de prop.

No obstant, quan més l’he seguit ha estat amb les decepcions: les derrotes als play-offs d’ascens, la lluita per no descendir o quan ho ha consumat. Curiosament, amb èxits com la Champions League fa un parell d’anys, no vaig veure ni un partit. Amb el Sabadell em passa igual.

És com si estigués convençut que, quan les coses van bé, hi haurà algú que els abraçarà, però quan van malament no tothom hi és.

Suposo que, d’aquesta manera, animo el meu amic tot i la distància, i abraço el meu pare sense haver de passar pel tràngol de mirar-nos als ulls.

Per això, i per transmetre el valor de la lleialtat i el compromís amb tot allò que és important per a mi, ja he portat la Berta a veure el seu primer partit de futbol. A la Nova Creu Alta, és clar.