La pregunta esperada

Res, que la qüestió era com és que jo molts cops escric en contra de l’equip de govern del consistori on treballo? Hi ha frases fetes com no mossegar la mà que et dona de menjar o no tirar-se pedres al propi balcó que desaconsellen aquesta practica. Fa 30 anys que escric assíduament en els mitjans de comunicació locals i sempre m’ha agradat tenir un esperit crític. Poques vegades per no dir mai he escrit alguna cosa clara i evident per algun tipus d’interès personal o polític perquè aquest no és ni de bon tros el meu estil, tot i que he de reconèixer que potser de retruc alguna cosa s’ha colat en aquest calaix. Quan vaig a entrar en aquesta feina actual jo em dedicava professionalment al periodisme comarcal. Després ho he fet principalment com a hobbie perquè és una cosa que sempre m’ha agradat, la meva passió és la comunicació lliure i independent. Escriure com a mercenari és una cosa que detesto.

En aquestes tres dècades d’articles hi ha temes que s’han repetit moltes vegades perquè la cosa no dona per tant. He de reconèixer que hi ha alguns punts que estan vetats i altres són molt més accessibles amb una important informació pública que es va creant al seu voltant. Jo al Diari del Baix Penedès vaig començant escrivint texts de reportatges i fets culturals sense més transcendència, però com érem pocs a la redacció em va tocar escriure articles d’opinió i alguna editorial. Llavors em va entrar el cuquet i ja no l’he pogut treure de sobre tot i que algun cop m’he plantejat seriosament deixar aquesta mania d’escriure.

No he vingut a salvar el món ni molt menys, però intento posar llum a la foscor com diu Carles Porta en aquest món on s’ha de saber triar el gra de la palla abans que ens creiem aquest món que ens volen dibuixar ple de caixes buides on tothom escombra a casa seva i quan una cosa molesta es posa sota l’estora i algú ja ho arreglarà. Hi ha moltes coses que encara em produeixen picor a l’estomac. No puc suportar aquests projectes de renaturalització amb uns quants milions d’euros tirats al torrent. Si abans corríem el risc d’inundacions cada 500 anys ara el perill el tindrem cada 525 anys. Mentrestant tot això s’ignora totalment la part humana de la societat en un joc de trilers que no porta enlloc i que planta fanals al mig de la riera. Polítics que s’omplen la boca tot el dia d’igualtat, transparència, que defensen les causes perdudes del que passa 4.000 quilòmetres i a casa seva practiquen una clara política de simpatia de colors deixant cada dia més persones a la banqueta perquè no molestin al sistema i no facin gaire soroll mentre funciona la maquinària al servei de les grans empreses que són els que fan el gran negoci amb aquest tipus de personatges públics que només volen guanyar eleccions a qualsevol preu. Doncs res, crec que qui vulgui entendre la meva resposta a aquesta pregunta recurrent ho pot fer i sinó res, seguim endavant. Ho faig bàsicament perquè estimo la gent i el poble i no m’agraden que em prenguin el pèl sistemàticament.