Anatomia del sofriment i l'equilibri

L'existència humana s'articula al voltant de diverses pors, però cap d'elles no constitueix el seu problema fonamental. Aquest assaig sosté que el sofriment és el veritable pòndol de la vida psíquica, i que la comprensió dels traumes, dels mecanismes de compensació psicològica i de la relació entre cos i ment permet explicar tant la infelicitat com les condicions de la seva superació.

Els eixos de la condició humana i la por

Entre els grans reguladors de la vida afectiva destaquen dos centres de gravetat: la por del sofriment i l'alegria, entesa aquesta com la culminació dels estats afectius positius. L'alegria no s'oposa tant al sofriment com a la insensibilitat afectiva, és a dir, aquell embotiment afectiu que apareix en algunes patologies i també en l'ús d'alguns fàrmacs. En paral·lel, els eixos de la psikhé o ment es debaten entre la por de la mort i el desig —tenint la por de la mort el seu contrari en el desaferrament—, mentre que, en l'àmbit de la sociabilitat, el contínuum caracterològic es mou entre la confiança oberta i la por dels altres. Cal subratllar que aquesta confiança és una disposició normal (es manifesti a través de l'extraversió o d'una sana introversió), mentre que la por dels altres o fòbia social, per més que es trobi molt estesa, constitueix una disposició principalment defensiva.

Cal dir, però, que cap por no és mai absolutament fundada. La por compleix una funció adaptativa indispensable, perquè ens alerta dels perills possibles abans que aquests es materialitzin. Tanmateix, el seu objecte és sempre futur i, per tant, incert. Fins i tot davant d'una amenaça real, la imaginació acostuma a amplificar-ne les conseqüències i a anticipar patiments que potser no arribaran mai. Per això la por és útil, però no constitueix un coneixement exacte de la realitat. Quan s'esvaeixen tant com es pot la por del sofriment, de la mort i dels altres, la por que roman és pura i essencial. Es tracta d'un aferrament irracional a la vida, coherent amb l'instint més primari de supervivència. Ara bé, aquesta por essencial és sobretot una disposició instintiva; el que realment desestabilitza la vida humana és el sofriment que la por pretén evitar.

Intel·ligència i configuració més favorable a l'èxit

Tanmateix, la facultat més valuosa per perfeccionar les nostres condicions de vida no és l'instint, sinó la intel·ligència. En aquest procés, la por del sofriment, de la mort i dels altres resulta eficaç per assolir aquesta fita. En el fons, el sofriment és temible, la mort també ho és en principi, i els altres representen una amenaça potencial.

Si volem refinar la configuració caracterològica més favorable a l'èxit personal i social, hem d'entendre que aquesta només tem el sofriment. No és segur que sigui racional témer la mort, i els altres només esdevenen una amenaça real si prèviament es veuen amenaçats. Per tant, el gran problema i el veritable pòndol de l'existència humana no és la por, sinó el sofriment.

La dinàmica del sofriment

El patiment sempre coexisteix, amb proporció variable, amb el gaudi, i viceversa; cap experiència humana és absolutament pura i, de fet, es pot arribar a gaudir del sofriment, així com també es pot sofrir pel gaudi. El perill real sorgeix quan la proporció de dolor és molt superior a la de gaudi. En aquest punt, el sistema cos-ment es desestabilitza, i el focus intel·lectual de l'individu queda completament absorbit per la presència d'aquest patiment.

Davant d'això, la màxima "per no sofrir, no desitgis" resulta invàlida. La insensibilitat no és la solució, del moment que hi ha desitjos que és del tot necessari satisfer. D'altra banda, l'opció "per no sofrir, mor" fóra una temeritat; sempre existeixen oportunitats de millora o de remissió del dolor.

La resposta: el ressort de la ment

Quina és, llavors, la resposta? Permetre pacientment que la nostra ment experimenti el sofriment, si cal fins als llindars del trauma, mentre preservem l'estabilitat del nostre cos. Aquest darrer s'ha de mantenir pulcre i endreçat com a temple que és de la ment, precisament perquè ha d'actuar com l'ancoratge segur que permetrà a aquesta ment endinsar-se en la tempesta sense que tot el sistema col·lapsi.

Si el sofriment s'arriba a fixar traumàticament, és perquè la intensitat de l'experiència ha ultrapassat la capacitat ordinària d'elaboració de la ment. Però és justament en aquest punt límit on s'activa el recurs més profund: el mecanisme de compensació psicològica. Aquest mecanisme no opera sempre ni amb la mateixa intensitat en tots els individus, però, per una dinàmica que podríem anomenar inèrcia psíquica, és una tensió sostinguda que, portada a l'extrem, tendeix a generar, quan és finalment integrada i superada, una experiència diametralment oposada —i, en alguns casos, sorprenentment intensa en relació amb el sofriment que l'ha precedida— d'alleujament, serenitat i joia. L'existència d'aquest fenomen no és merament especulativa. Moltes persones descriuen, després de períodes llargs de dolor intens, una sensació d'alleujament que supera allò que havien experimentat abans de la crisi. La psicologia contemporània ha identificat processos semblants sota conceptes com el creixement posttraumàtic, en què l'individu no sols recupera l'equilibri perdut, sinó que adquireix una comprensió més profunda de si mateix i de la seva vida. La compensació psicològica que aquí es proposa no és idèntica a aquestes teories, però apunta en una direcció comparable: la possibilitat que el sofriment elaborat es transformi parcialment en una font de fortalesa, serenitat o joia.

Podem imaginar-ho com un ressort comprimit sota un gran pes: com més implacable és la força que l'aixafa, més energia potencial acumula. En el moment de destensar-se, aquesta pressió no s'esvaeix en el no-res, sinó que es transforma en un impuls vigorós que ens omple de joia i pau, orientat en la direcció oposada al sofriment que l'havia generada. El sofriment, doncs, es perpetuaria indefinidament si la mateixa ment no posseís una tendència natural a recuperar l'equilibri després d'una prolongada desviació respecte del seu equilibri ordinari. Això no obstant, si es vol evitar el desgast vital d'aquest tràngol, sobretot una elaboració psicològica especialment reeixida dels traumes previs permet reduir-ne la necessitat, dotant la ment d'una flexibilitat que esmorteeix els impactes futurs.

L'anatomia dels traumes i la paradoxa de la felicitat

Segons certes escoles psicològiques, el primer trauma de l'individu és el naixement, una sortida violenta de l'entorn calmat de la placenta cap a un món accidentat i ple de trifulgues. Més tard arriba la crisi de l'adolescència, sovint traumàtica, tot i que en alguns subjectes pot no deixar efectes negatius perpetus. En poden aparèixer d'altres al llarg de la vida.

El de l'adolescència es pot menar amb coneixements i habilitat, mentre que els traumes afegits són els més fàcils de manejar, a diferència dels infantils, que precisament fan més dificultosa l'adolescència. Aquí es dóna una paradoxa: podem trobar algú que no hagi adquirit traumes nous i que, de fet, sigui més infeliç que algú que ha patit molt més però ho ha superat.

L'equilibri psicosomàtic i la via del plaer regulat

Com es gestionen els traumes? Amb suport clínic o sense, el principi rector és assegurar una dosi regular i prudent de plaer corporal. La ment respon a aquest plaer: les sensacions agradables activen mecanismes de compensació que ajuden a reequilibrar el sistema psicosomàtic. Tanmateix, cos i ment tenen ritmes diferents; sovint el cos demana més estímul del que la ment necessita. A més, quan el trauma ha estat molt profund o l'esgotament nerviós és sever, aquesta discordança es pot tornar insalvable: el ressort de la ment queda bloquejat per l'excés de tensió i esdevé incapaç de processar el plaer corporal com a via de guariment. En aquests casos de bloqueig extrem, on la pura voluntat o l'elaboració psicològica resulten insuficients, pot requerir-se un abordatge farmacològic individualitzat.

Aquesta intervenció, no exempta de riscos ni complexitat clínica, ha de comptar idealment amb supervisió mèdica. No es tracta de convertir el plaer artificial en l'objecte de la psiquiatria, sinó de reconèixer la necessitat d'un suport químic que permeti destensar el sistema per estabilitzar el trastorn psíquic, encara que la substància en si no generi plaer directe. Per a moltes persones, el camí passa per trobar fàrmacs que estimulin el cervell sense deprimir-lo, i que relaxin el cos sense afeblir-lo; un cos deprimit tendeix a arrossegar la ment. En aquest sentit, evitar les drogues que insensibilitzen el cos al plaer mateix, és a dir, certs fàrmacs o drogues d'abús que produeixen anhedònia, és essencial, perquè anul·len justament el recurs natural de recuperació. Això malgrat que, en molts casos, la capacitat natural de reestructuració de la ment acaba recomponent-se i oferint una segona oportunitat.

Conclusió

El sofriment no és una anomalia accidental de l'existència humana, sinó el seu principal factor de desestabilització. Les diverses pors que experimentem no són sinó anticipacions d'aquest sofriment possible. Per això la por constitueix un mecanisme útil, però no el problema fonamental de la vida psíquica.

La salut mental no consisteix a eliminar tota forma de dolor —empresa impossible— ni tampoc a anestesiar la sensibilitat. Consisteix, més aviat, a conservar la capacitat d'elaborar el sofriment sense quedar-ne definitivament presoners. El cos hi contribueix mantenint les condicions materials de l'equilibri; la ment, transformant progressivament la tensió en comprensió, l'angoixa en serenitat i la ferida en experiència.

L'ésser humà no és feliç perquè no pateixi, sinó perquè posseeix una sorprenent facultat de recuperar l'equilibri després d'haver-lo perdut. En aquesta capacitat de retorn, de compensació i de reconstrucció resideix probablement una de les fonts més profundes de la felicitat.