L’Odissea, el cavall de Troia i l’escola II

L’esclau perd la meitat de la

seva ànima quan entra en servitud.

No hi ha millor agulló que la necessitat.

Homer

En el primer article del curs, el mes passat, vam parlar de la superproducció de l’estiu, L’Odissea, fent una similitud entre la figura mítica del cavall de Troia, del qual vàrem veure que simbolitza diverses coses, i tots els intents actuals per part d’administracions i poders externs per controlar i dominar l’escola actual, així com l’existència de murs escolars, per aconseguir combatre’ls. Dins d’aquesta relació entre L’Odissea i l’educació, toca parlar de la part més important del poema homèric, que és la tornada a casa. Malgrat els seus grans errors, la pel·lícula narra molt bé la desesperació i les dificultats que hom pot tenir en voler tornar al que un dia, fa molt temps, fou la seva llar. I ho narra molt bé perquè aquest retorn no només pot ser físic, sinó que també pot arribar a ser mental i emocional. Quantes vegades, malgrat estar a casa, no ens hem sentit realment a casa? Quantes vegades hem enyorat tornar al que un dia va ser casa nostra i, alhora, ara s’ha convertit en una altra cosa? L’Odissea no sols planteja aquestes dificultats físiques de l’etern retorn de l’heroi, que ha de passar per penalitats com una espècie de purgatori per poder arribar al que un dia va ser la seva llar, sinó que també relata aquesta volta mental i emocional a la mateixa llar. I és aquest retorn el que pot arribar a ser encara més difícil que es produeixi, sent, fins i tot, algunes vegades impossible.

Com hem comentat al paràgraf anterior, per relacionar-ho amb l’educació, tractarem la metàfora del retorn a la llar, però, per a això, hem de saber quina és la nostra llar, o fins i tot què és tenir una llar. Com a mestre, et diria que la llar és on exercim el nostre ofici, és a dir, l’escola. L’escola no només com a espai físic, sinó també com a espai emocional segur, que podem sentir com un veritable refugi, un indret on podem ser nosaltres mateixos. És en aquest punt on podem trobar el primer dels problemes: el de reconèixer l’escola no només com un espai de treball on hom va a fer la seva feina d’una forma productiva i capitalista, és a dir, intercanviant el seu temps i els seus béns i serveis en forma de coneixement per diners, sinó com un espai físic i emocional que val la pena estimar. Permeti’m, estimat lector, convidar-lo a realitzar una petita activitat. Ja se sap, un mestre ho és en tot moment. M’agradaria, doncs, que cadascun de nosaltres fes un exercici de reflexió sobre si l’escola on treballa o, en el cas dels pares i mares que ens llegeixen, a la qual porta les seves filles i fills, és veritablement la seva llar, el seu refugi, el lloc on el seu cos, la seva ment i la seva ànima, o la dels infants que hi decideix portar, estan en repòs. Si és així, perfecte, ja hi tenim molt guanyat. Però, si, al contrari, la resposta és negativa, és imprescindible un canvi.

Una vegada hem pogut prendre consciència de si considerem o no l’escola com el nostre refugi, cal entrar al rovell de l’ou del tema que ens ocupa: la idea del retorn a casa. Una de les genialitats del poema homèric és deixar en evidència que la vida no és un camí lineal i recte, de la mateixa manera que, per arribar a un destí, sovint no hi ha dreceres. Tant l’obra literària com la cinematogràfica presenten aquestes dificultats com moments en què el protagonista ha de prendre decisions, assumir responsabilitats i pagar les conseqüències que, al mateix temps, li brindaran aprenentatges i lliçons inesborrables. Totes aquestes penúries fan que el retorn tingui un significat més profund, però, alhora, van minvant la seva ànima. Potser als que treballem en educació ens passa quelcom semblant. Potser enyorem el retorn a l’escola que un dia vàrem conèixer. Potser tenim un sentiment de nostàlgia en veure que la nostra llar ha canviat i nosaltres amb ella. Potser les aventures i penúries de la nostra professió fan que ens allunyem del destí desitjat. O potser és una mica de tot plegat.

Personalment, crec que els que treballem vocacionalment en aquesta professió hauríem d’extreure algunes lliçons d’Odisseu. La primera és la de ser flexibles, acceptant que hi ha coses que no podem controlar i, quan aquestes arribin, tenir la capacitat d’adaptar-nos als canvis sense perdre la nostra essència, allò que ens fa indubtablement únics. La segona és la d’envoltar-nos de persones que ens facin millor el nostre camí, i nosaltres el d’ells, i per això cal que confiem en la resta i els tractem amb respecte i amor. La tercera i, segurament, la més important és la de no renunciar al nostre somni, a aquell objectiu que ens dona forces, guia la nostra deontologia professional i il·lumina la nostra ànima. Sense un veritable objectiu és molt fàcil que hom es perdi i acabi en una illa deserta o devorat per monstres, propis o aliens. Tenir un objectiu vital, professional, acadèmic, emocional o tots alhora ha de ser la primera qüestió que ens ha de fer reflexionar. L’objectiu farà que ens mantinguem ferms quan les forces fallin o les temptacions arribin, disfressades de cares amables o músiques encisadores. L’objectiu ens ajudarà a tornar a la nostra llar valorant-la. I vostè, estimat lector: quin és el seu objectiu?