Entre la fe i la ciència

Ja al segle XIX, Nietzsche, a Així parlà Zaratustra, va anunciar la “mort de Déu”, una metàfora que simbolitzava la pèrdua de les creences cristianes en una societat on la ciència començava a oferir noves respostes. Darwin ens mostrava que la vida no és una creació divina sinó un procés evolutiu. Durant el segle XX, la teoria de la relativitat d’Einstein ens ajudava a comprendre l’univers, i la física quàntica ens revelava les lleis que regeixen les partícules elementals. Carl Sagan ho expressava així: «Som pols d’estrella que ha arribat a saber coses».

 

Per molt que puguem desxifrar el cosmos i els misteris de la vida, difícilment arribarem a respondre la pregunta més crucial que s’ha fet la humanitat: quin sentit té l'existència i què hi ha més enllà de la vida?

 

Potser l’Església s’erigeix en consol espiritual per a molts joves, només espero que aquesta renovada fe no vagi en detriment de la ciència i del progrés. Perquè és justament aquesta ciència la que ens fa tan especials dins d’aquest vast univers.