Des de Sitges, la diàspora espanyola vota per la vida

Escric des de Sitges, vil·la blanca de la mediterrània, ciutat de Rusiñol i el Palau Maricel, de nits de carnaval i del Festival de Cinema Fantàstic més antic del món. Sitges és art, és mar, és resistència cultural. I aquí, el 1957, Colòmbia va signar el Pacte del Front Nacional, quan va cercar la Pau entre els partits Lliberal i Conservador. Sitges, sense buscar-ho, ja és part de la nostra història de diàleg. Avui, 69 anys després, torno a escriure des d’aquesta mateixa terra per dir quelcom senzill i urgent: la Pau es segueix firmant. Aquest cop no amb tinta, sinó exercint la democràcia per mitja del vot.

Sóc colombiana, migrant, estudiant de Cultura de Pau a Espanya. A diferencia d’altres compatriotes, vaig migrar per entendre millor el conflicte que per més de 60 anys ha viscut el meu país i per trobar opcions que em permetin contribuir a millorar la situació que viu Colòmbia. També hi són les persones que han migrat per falta d’oportunitats, però, sobretot, perquè es segueixen vulnerant els drets d’una gran part dels habitants que viuen en els territoris i que encara segueixen exclosos.

Vaig venir a estudiar, deixant enrere l’olor a cafè a la matinada, la muntanya que ens cria i la paraula que ens inventa. Estudiar aquí m’ha ensenyat quelcom que no té cabuda en un manual: la Pau no és absència de guerra. La Pau es tradueix en igualtat d’oportunitats per a totes i tots, salari digne, educació gratuïta per els joves, que als nostres morts els puguem honrar. Pau és garantia de vida.

Tenint en compte que Colòmbia escollirà el seu destí, exercint el dret de vot per la millor opció present i de futur del país, per mitjà d’aquest mitjà m’atreveixo a parlar als colombians que votarem des de Espanya. Som casi 1 milió de persones nascudes a Colòmbia vivint aquí. El 34,7% van arribar entre 2023 i 2024. És a dir, 1 de cada 3 votem amb la urgència de qui acaba d’arribar i la memòria de qui no oblida perquè se’n va anar. A Catalunya hi ha més de 160.000 colombians, a Madrid quasi 200.000. Aquí a Sitges no hi ha una dada certa en relació el nombre de colombians, tot i que, sempre hi ha colombians i colombianes arreu. El nostre vot no és un tràmit consular. Es tracta de decidir el futur de la nostre gent. Votem pels que es varen quedar, pel Magdalena, per les ‘madres buscadoras’, pels estudiants i les estudiants que venen darrera, perquè el camp no es quedi sense llaurar.

Aquesta segona volta no enfronta dreta contra Esquerra. Enfronta dues visions de futur. Una vol construir país. L’altra ha promès ‘esbudellar’ a l’adversari. I prometre destrucció a Colòmbia és prometre més fosses, més odi, més exili. No ho dic per color polític. Ho dic perquè aquesta proposta va contra la vida, contra el medi ambient, contra el feminisme, contra els drets humans i contra la Pau. I com estudiant de Cultura de la Pau no puc callar quan la vida està en risc. 

Viure a Catalunya m’ha ensenyat que Europa i Llatinoamèrica lluitem les mateixes batalles amb diferents idiomes. Aquí es parla de memòria històrica del franquisme, de feminisme que les dones, dia a dia, defensen amb les seves continues lluites, de defensar l’aigua del canvi climàtic. Allà parlem d’Acord de Pau, de defensar l’Amazònia, de ni una sola mort violenta més, no més cerca de desapareguts. Son la mateixa lluita: que el poder no apagui la vida. Per això des de Sitges veig clar que està en joc per un país com el nostre.

1. La vida i la Pau: Colòmbia va signar un Acord de Pau el 2016. Desfer-lo és tornar a la lògica de l’extermini polític. Amenaçar amb ‘acabar amb l’esquerra’ és amenaçar amb repetir el passat que més sang ens va costar. La Cultura de la Pau em va ensenyar que sense garanties de no repetir no hi ha país. Votar, és dir: mai més.

2. La biodiversitat i l’ecosistema: Som el segon país amb més biodiversitat del planeta i el primer en aus i orquídies. Tenim dos oceans, amazònia, paratges que són fabriques d’aigua, selves, deserts i muntanyes en un sol territori. Això no és una estadística, és idiosincràsia. El colombià sap matinar amb el cant dels ocells, sap que el riu no és paisatge, és camí. Negar el canvi climàtic i només apostar per l’extractivismes sense control és negar-nos a nosaltres mateixos. Des d’Espanya s’entén: sense aigua i sense selva no hi ha futur. Europa ja paga la seva deute climàtica. Colòmbia no pot repetir l’error.

3. La diversitat i la gent: Colòmbia no és una sola. Som un país mestís, indígena, afro, raizal, palenquero i rom. Parlem espanyol però també 68 llengües natives vives. El Wayuunaiki a La Guajira, el Nasa Yuwe a Cauca, l’Embera al Chocó, el Tikuna a l’Amazones. Som el país amb més diversitat lingüística de Sud-Amèrica després del Brasil. Negar aquesta pluralitat és negar a més de 1.9 milions d’indígenes i 4.3 milions d’afrodescendents que sostenen territori, memòria i cultura. Un projecte que menysprea la diferència i nega la veritat li talla les ales a aquesta Colòmbia múltiple. La nostra riquesa pluri-ètnica és única. És com ens entenem com a nació: diversos però units.

4. La cultura que ens inventa: Som el país de Gabriel García Márquez, Nobel que ens va ensenyar que allò real meravellós també és polític. Som Shakira que va portar el folklore del Carib a les lligues majors. Som Ciro Guerra i Cristina Gallego que amb El Abrazo de la Serpiente van cridar al món que la selva pensa. Som Joe Arroyo, Toto la Momposina i Petrona Martínez, sons afro que curen. Som Doris Salcedo i Débora Arango, art que incomoda i repara. Ignorar la cultura és menysprear la nostra forma de Resistir. Un país sense art és un país sense memòria.

5. La diversitat i els drets: Colòmbia som moltes veus, dones, població LGBTIQ+, afro, indígena, camperola. Negar drets, ignorar els avenços en les lluites que ha realitzat la població que ha estat històricament exclosa no pot repetir-se. La Cultura de Pau comença per reconèixer a l’altre. No hi ha pau on hi ha exclusió. El vot deu estar orientat a qui en la seva proposta inclogui lleis i polítiques públiques orientades a reconèixer la diversitat i a respectar la diferència. Votar és escollir un país on tots compten.

6. Memòria per a tots: víctimes del conflicte, líders socials, dones, pobles indígenes i afro, camperols. Un país que no reconeix el seu dolor no sana. I un país que no sana tendeix a repetir la historia. A Espanya vaig aprendre que la memòria repara. Que anomenar als desapareguts del franquisme fou el primer pas perquè no tornessin. Colòmbia necessita més memòria, no més negació. Votar és garantir que cap colombià sigui invisible per la historia.

Colombians a Espanya: el nostre vot serà decisiu. Estar fora ens permet veure un país complert, per això el nostre vot impacta perquè 340.000 de nosaltres vàrem arribar en els dos últims anys i votem amb el cor a Colòmbia. Impacta perquè quan migrem fem més evidents les nostres necessitats i somiem amb una Colòmbia diferent i pròspera.

Des d’aquesta platja de Sitges que evoca els nostres grans oceans, no votem per un color. Votem per l’aigua, per la selva, pel vallenato, per Gabo, per Shakira, per la veritat, perquè cap mare torni a recórrer el país a la recerca dels seus éssers estimats, per millors oportunitats. Votem pel olor a cafè que ens desperta, per les muntanyes que ens fan vibrar i per les 68 llengües que ens anomenen. Votar és un acte de Cultura de Pau. És a dir, amb el vot: trio la vida per sobre de l’odi. Aquest diumenge 21 de juny de 2026, des de Sitges, des de Madrid, des de Barcelona, des d’on som: els convido a que votem per Colòmbia. Votem per la vida perquè mentre hi hagi un desaparegut, mentre el nostre ecosistema estigui en perill i es continuï vulnerant els drets, la Pau continua estant una tasca pendent. I aquesta tasca ens convoca a tots els colombians que creiem i somiem que és possible un futur millor.

Elizabeth Rivera Velásquez
Colombiana, resident a Barcelona
Votant en l'exterior

I avui ¿ A qui triem?

Les eleccions a Colòmbia d´aquest 2026 són un assumpte rellevant per tot aquell que s’interessi pel futur del nostre país, un tema que particularment m’ha causat aclaparament i molta preocupació per la incertesa que es viu de cara a una mala o bona decisió per un futur que com es vulgui és incert.

La incertesa com a sentiment, com a sensació complexa, profunda, se sent des de dintre i s’exterioritza per un a fora que certament sembla superar la nostra capacitat de control. Quina sensació tan humana la de voler organitzar-ho tot i fer plans per preveure per estar preparats, Preparats? Com si algú pogués realment mesurar-se per anticipar una reacció. El no saber apel·la els nostres instints més naturals, més viscerals de desitjar protegir el niu, tenir-ne cura per assegurar-nos la supervivència.

Quan parlem d’escollir hi ha una emoció que no es pot ignorar: La por. L’emoció que es travessa en cada una de les nostres fibres, aquella que ens interpel·la per complet no és més que una emoció que com a qualsevol altra ha d’ésser vista de front per admetre’s vulnerable i exposat al que pugui succeir. Però al final com a qualsevol altre sentiment (Sense judici de valor pel mig) tenim que navegar-ho saben que passa, que també se’n va. Si romanem en aquest patim el risc de que només sigui una emoció instantània la que dictamini totes les nostres accions o, com passa de vegades, amb la por es tradueix en inacció o immobilitat. Això sí paralitza i no ens permet contemplar més enllà que la impotència de no saber si quelcom es pot transformar.

Segons ho podem avaluar o la proposta que aquí volem promoure és: Sempre es pot fer, encara que sembli mínim o creguem que es imperceptible per un món en canvi permanent i que a vegades semblés no parar. Parem nosaltres, com un acte de auto-cura, com un acte de resistència, de re-significança, com a pausa per a la contemplació que després guiï els nostres actes vers a millors opcions, fins futurs que sí som capaços d’imaginar-nos són aleshores possibles.

Poder para per preguntar-nos ¿Perquè escollir, a qui o sota quins preceptes fer-ho? Ens permet idear propostes habitables, mons realitzables, construïbles, treballables. Què tot i la por, inclús amb aquesta a sobre, com qui es posa capa darrera capa de roba a sobre per vestir-se pel matí em de saber, amb tot, i si a més hi han propostes que desitgen apostar per la Pau i el territori, propostes que semblen tenir-nos en compte, no com un espai dividit amb tot allò que pugui arribar a diferenciar-nos sinó que continguin tot el que pugui incloure’s en l’extensió del paisatge, propostes que no deixen a ningú enrere.

Jo vull pensar en aquelles formes on hi cabem tots, no com a peces que encaixen sinó com aquelles que son diferents entre sí però que, tot i així, poden contenir-se dins un mateix espai.

Per aquells que desitgem contemplant inclús als que tenen un pensament que no s’assembla al nostre, aquells que desitgem el diàleg com a forma d’expansió i no de prohibició, per entendre’ns, aquells que busquen llocs que comprenguin abans de jutjar o que no es refiïn de qui semblés volgués dominar perquè romanguin estructures que oprimeixin o invisibilitzin als més vulnerables.

Per nosaltres que amb el foc a l’ànima i la rebel·lia en el pas continuem apostant per un demà sense perseguir l’otretat. Per a tots nosaltres que volem mirar un món on el sol torna a sortir per a qualsevol, el que ens permet mantenir-nos en peu (cada dia, encara avui i sobre la incertesa) a qualsevol dels necis que avui continua creient en lluita des de l’amor i el vincle més que la por, en nosaltres preval la fe.

Que aquestes eleccions a Colòmbia no es celebrin des de la por asfixiant o des de un futur angoixant. Que es faci des de l’esperança. Aquesta esperança que encarna un país com Colòmbia que ha demostrat al món que es pot tornar a creure en la pau, en les segones oportunitats, en la memòria i la reparació. Avui el meu país mereix unes eleccions que sàpiguen mirar enrere, a la seva història i escollir altres possibilitats que facin les paus amb la justícia i amb la dignitat, sempre i quant això es pugui fer des de l’equitat i no només per uns quants.

Avui proposem, jo proposo, que mirem a cada costat i sapiguem que una sola visió del món, aquella que acostuma a beneficiar només a alguns, no és la única. L’empatia ens salvarà si saben identificar com humanitat que l’altre és una extensió d’un mateix i que el que passi allà fora, allò que veiem tan distant, avui pot tocar la meva porta i convertir-se en la meva realitat.

A Colòmbia quan li fem un favor a algú o volem demostrar estima convidant a algú que estimem a compartir taula amb nosaltres diem: ¨Avui per tu, demà per mi¨. Si avui t’acosto la mà, desitjo que ja sigui per un futur joc còsmic de la vida o sigui per la voluntat mateixa d’aquell que convidem a seure’s, això torni i demà siguis tu qui m’ofereixi alleujament, ajuda, menjar o allò que ambdós puguem gaudir. Aquesta frase es pot entendre convenientment per a un resultat positiu, de la mateixa manera que se li pot donar la volta i ser contraproduent per que qualsevol que no lluiti pel benestar del veí avui, pateixi les conseqüències del seu propi desdeny el dia de demà.

El món que proposem, el que somiem contemplarà sempre un demà tan vivible com viable on tots hi tinguem cabuda sense que falti ningú.

Text escrit per Juliana Olaya migrant colombiana primerenca que confia que tot convergeixi, així que sembli que la geografia ens divideixi i, que des de l’altre banda del món, encara continua entre moltes vertents de trobar-se perdut en una nova experiència, estem també des d’aquí resistint, inclús quan tot trontolla.

Juliana Olaya