Tour, Tour...

Ja fa uns quants dies que a la Rambla Tranversal, lloc per on faran el  recorregut els corredors, està carregada de banderoles amb lemes d’ànim, Tu pots, Vinga, vinga, vinga, Endavant... Lemes que el corredors ni llegiran però anima el cotarro. I potser algú aliè al Tour ho aprofita.

Cadascú hi dirà la seva, però això ja no serveix de res el 5 de juliol, la Gran Boucle, la Cursa Gala travessarà la nostra ciutat, venint de Cubelles i anant cap a Ribes. Pas que segons els experts pot durar entre 5 i 7 minuts i ben segur  que els que estem palplantats per veure’ls passar en cinc segons ja hauran passat per davant nostre. Vist i no vist.

No reconeixerem a ningú, a cap corredor, això sí escoltarem el brunzir de les bicicletes i amb això alguns ens donarem per satisfets i sempre podrem dir Jo he vist el Tour a la meva ciutat.  

I la veritat és que si hem trigat 113 anys a que la direcció del tour inexplicablement no hagués triat Vilanova per passar-hi, confiem que no hàgim d’esperar 113 anys més per tornar-lo a veure passar.

Es una ocasió única per a moltes generacions. No sabem si som conscients  del fet històric en el camp esportiu. I sí farà la guitza i molt a molta gent que haurà d’estar unes hores sense poder anar a baix a mar o pujar a la vila. Però ben segur que la nostra autoritat competent, l’organització del Tour i el voluntariat resoldrà tots els inconvenients que pugui haver, i si no, doncs res, l’endemà serà un altre dia.

Qui més qui menys té algun record del Tour de França.

Becaines caloroses al sofà, mentre el corredors suen la cansalada de valent...

Emoció quan la “cosa” està picada.

Èpica en aquells corredors que després de més de 200 quilòmetres els atrapen i sense pietat no els deixen entra el primer quan han arribat a cinquanta metres  de la meta sols. No hi ha empatia, no hi ha consideració...

Les anècdotes de mil i un color que es poden explicar.

Els pallosos que disfressats d’alguna “cosa” més aviat ridícula segueixen els corredors escapats a les muntanyes... Ja em diran quin plaer deu proporcionar donar la tabarra al ciclista que va una mica grogui.

Aquell que els empenta o els tira aigua per disgust del corredors.

En fi al cosa dóna per molt.

Esperarem amb un cert neguit, aixecant la mirada cap a la direcció d’on vindran primer la caravana i després els corredors. Motos diversos, cotxes a dojo, sonaran sirenes i més sirenes i si no hi ha escapats -que no creiem que n’hi hagi- en un tres i no res ja estarà tot vist i amb una mica de sort mantindrem la imatge del seu pas.

Això del ciclisme ha canviat i molt. Quan la cursa era la “serpiente multicolor” fent referència a les samarretes ben cenyides de molts colors que portaven els ciclistes, els “esforzados de la ruta” quan la cosa no era tant sofisticada, bocates i pastels i au! amunt, ara barretes energètiques i gels, pulsòmetres, bicis aerodinàmiques i de materials gairebé de nau espacial, tàctiques de grups que van més enllà del “poderío” d’aquell corredor que amb un cop de ronyó es distanciava dels altres, ara tots comunicats entre sí segueixen les directrius dels entrenadors…

Tot plegat segur que ha millorat l’estil i les formes, però potser ha fet perdre emoció, inspiració individual i batalles impossibles de guanyar però que s’intentaven una i altra vegada...

Ens haurem de carregar de paciència i molta paciència, farà calor, hi haurà molta gent contra les tanques, expectació, aplaudiments, ovacions i potser tornarem a veure el clàssic d’”antes”, aquell que passava en bicicleta, que es colava abans del corredors professionals, vol i es mereix el seu minut de glòria.  

113 anys després veurem el Tour, hem hagut d’esperar massa. Vilanova s’ho mereix.

I no hi ha més que acabar amb la cançó que el grup Doctor Prats ha creat pel Tour:

Energia per recórrer carreteres infinites,
per seguir perseguint horitzons.
Valentia per donar-ho tot des de la sortida
i deixar-se el cor a cada revolt.
I una Barcelona (posem-hi Vilanova) que encén el camí,
tenim un crit que no s’apaga
fins acoronar el més alt dels cims.
(Allez, allez... on i va, on i va!)
Des del Mediterrani cap a terra endins,
un sol crit que ens agermana,
l’últim alè per resistir.

I una cançó que arribi quan no arriba l’aire
i, en el moment més vulnerable,
ens ajudi a anar endavant (sempre endavant!).
Una cançó que faci del tu i jo un nosaltres.
La vida és anar cremant etapes
i l’èpica no va de finals.

Que passin i que passin bé!.