Humanitzar no és fer una foto bonica

Aquesta setmana el CSAPG ha anunciat la transformació de la zona d’aparcament situada davant de l’entrada principal de l’Hospital Sant Camil en un nou espai exterior de descans per a pacients i familiars.

D’entrada, pot semblar una bona notícia. Des del Comitè d’Empresa no tenim res en contra de crear espais més agradables als hospitals. El problema és un altre: les prioritats.

El CSAPG arrossega un dèficit milionari i està immers en un pla de reequilibri pressupostari. Al mateix temps, hi ha mancances assistencials, sobrecàrrega dels professionals, dificultats per cobrir absències i moltes qüestions laborals pendents de resoldre.

En aquest context, qualsevol inversió s’hauria d’explicar molt bé.

Quant costarà aquesta actuació? D’on surten els diners? Quin serà el cost de manteniment? S’han estudiat altres alternatives? Res d’això apareix a la informació publicada.

I encara costa més d’entendre quan Sant Camil ja disposa, just al costat, d’uns jardins interiors amb arbres, ombra, bancs i bones vistes. Uns jardins agradables, però poc aprofitats i dels quals pràcticament no se’n fomenta l’ús.

Abans d’eliminar aparcaments i construir un nou espai, potser caldria explicar per què no es recupera i es potencia el que ja tenim.

La qüestió de les prioritats es fa encara més evident quan, durant les darreres setmanes, s’han comunicat diversos robatoris de catalitzadors de vehicles estacionats a l’aparcament de l’hospital. Un aparcament que disposa de càmeres de seguretat, tot i que, segons la informació traslladada pels mateixos treballadors, algunes no estarien operatives.

Això sí que afecta directament la seguretat i la tranquil·litat dels professionals que venen cada dia a treballar.

A més, en diferents zones de l’hospital l’aire condicionat no funciona correctament. Amb les temperatures d’aquests dies, treballar en aquestes condicions arriba a ser insuportable. No parlem només de confort, sinó de salut laboral, de seguretat i també del benestar dels pacients.

Potser abans de construir una nova zona per seure caldria garantir que les càmeres existents funcionen, que els aparcaments són segurs i que les instal·lacions ofereixen unes condicions mínimes perquè els professionals puguin treballar dignament.

Perquè humanitzar un hospital no és només posar bancs.

Humanitzar és tenir prou professionals. És cobrir baixes i vacances. És reduir les esperes. És millorar les instal·lacions. És garantir la seguretat de pacients i treballadors. I és permetre que els professionals puguin atendre amb temps, recursos i dignitat.

També és garantir un finançament just.

Fa anys que el territori pateix una pressió assistencial creixent, mentre el CatSalut manté unes tarifes insuficients per cobrir el cost real de molts serveis. Després es parla d’equilibri pressupostari, però no es pot exigir que els números quadrin si el finançament no és adequat.

Ara bé, aquest infrafinançament tampoc pot servir perquè ningú deixi d’explicar com es prioritzen i es gasten els diners públics.

Si aquesta obra es paga amb una partida finalista que no es pot destinar a personal, seguretat, climatització o assistència, que es digui. Si el cost és baix i el benefici és clar, que es demostri. Si s’han valorat altres opcions, que es publiquin.

El que no podem acceptar és que es presenti qualsevol actuació com a “humanització” sense parlar de necessitats reals, seguretat, condicions laborals, transparència i prioritats.

Un banc no substitueix una infermera.

Una jardinera no redueix una llista d’espera.

Una càmera que no funciona no protegeix ningú.

Treballar sense una climatització adequada tampoc és humanitzar.

I una nota de premsa no tapa un dèficit.

Sant Camil no necessita només una entrada més bonica. Necessita més recursos, més seguretat, instal·lacions adequades, millors condicions laborals i una aposta real per l’atenció a la ciutadania.