No tot és admisible i menys deixar merda on no toca

Diuen que els humans som animals de costums és a dir que seguim les rutines que ens hem fixat prèviament i, a més, ens hi trobem còmodes en aquesta rutina.

Anar a llençar les brosses al contenidor és una de les rutines més habituals de la nostra quotidianitat.

Ho fem gairebé cada dia, ho fem a hores més o menys convingudes, i ho fem seguint gairebé de memòria el mateix recorregut fins el contenidor.

La imatge capturada en mig de al ciutat sembla indicar -i així ho hem pogut comprovar- que retirats els contenidors (sense masses explicacions) encara hi ha qui segueix la rutina i deixa les seves bosses de la brossa en el mateix indret amb tota la catxassa que comporta, veure que ja no hi ha el contenidor i deixar la merda allà mateix. I evidentment en absència de contenidor les brosses queden al mig de la vorera.

D’aquí provenen amb tota seguretat els dos cartells fixats a l’arbre amb un advertiment “Això no és un abocador” i una informació de servei “Contenidors 100 metres” amb una fletxa indicant la direcció a seguir amb la bossa de la brossa a la mà. Només són 100 metres. 

Unes indicacions que ben segur han estat pensades i executades per algun veí que ha vist com si el contenidor ja el molestava ara amb les bosses deixades allà la molèstia és més gran i per tant actua de manera decidida i autogestionària. Un primer pas abans de passar a accions o indicacions més contundents.

I també hi ha qui pensa que fins ara teníem els contenidors a 25 metres o potser algun més i ara haurem de desplaçar-nos fins a cent metres. La rutina  variarà, i hem de dir que algun cop ens hem passat els contenidors i hem seguit amb la bossa de brossa a la mà fins que ens en adonem que ja l’havíem d’haver deixat. Rutina trencada, tot desgavellat.

No farem ara un memoràndum de com al llarg del temps s’han anat recollint les brosses però la veritat és que hi ha hagut una evolució de tècniques, sistemes, formes i maneres sempre intentant combinar la comoditat i fent les millores que en cada moment corresponguin atenent, diuen, als criteris de proximitat i facilitat per la recollida.

El contenidor ha estat una solució de moment més que acceptable, i el propi contenidor també ha evolucionant i s’ha adaptat per ser més còmode pels usuaris.

I hi ha qui pensa i creu que la ubicació dels contenidors es fa de manera arbitrària, i no estan on voldríem que estesin. No és certa la llegenda urbana que explica que la ubicació es fa després de que els tècnics amb els ull tapats tirin dards damunt d‘un plànol de la  ciutat i on els claven (o al més prop possible) hi posen els contenidors. Altres diuen que es fa per insaculació, posen el nom de les cantonades en un sac i els van traient i la que surt té el premi de ser engalanada amb els contenidors...

Res, ens agradi o no la ubicació dels contenidors està molt regulada. A Vilanova i la Geltrú, els contenidors d'escombraries de càrrega lateral s'ubiquen seguint criteris de proximitat al veïnat, accessibilitat universal i rendibilitat operativa. S'agrupen per fraccions en illes completes de reciclatge, evitant barreres arquitectòniques i garantint la distància màxima de desplaçament per als ciutadans establerta en els protocols del municipi.

Doncs res, home, si ens treuen els contenidors que fèiem servir, doncs a fer uns quants metres més que això també fa salut. I sobretot no deixem la merda on no correspon. I si ho fem ja hi haurà el veí carregat de civisme i paciència que ens ho recordarà. Perquè ens avergonyim de la nostra acció amb cartells, com aquest enganxat a un arbre al bell mig de la ciutat.