Invasió o emergència?

És una imatge dividida en dues fotografies de platges.

En una, persones arribant a la costa després d’haver travessat el mar. Estan amuntegades, esgotades, algunes exhaustes. Són persones que han deixat enrere casa seva i que han arribat fins aquí empeses per unes condicions de vida que probablement no desitjaríem ni per nosaltres ni pels nostres fills. Sobre la fotografia, una paraula impresa: EMERGÈNCIA.

A l’altra fotografia, una platja que bé podria ser d'algun dels nostres municipis a tocar. Ombrel·les, tovalloles, gandules, famílies, gent prenent el sol. Una platja atapeïda, com tantes que veiem cada estiu. I sobre aquesta imatge, una altra paraula: INVASIÓ.

La comparació és tan senzilla com incòmoda.

Perquè, de sobte, et fa pensar com utilitzem les paraules i, sobretot, com les paraules poden acabar canviant la manera com mirem les persones.

Una mateixa platja pot ser una estampa d’estiu per a un anunci i promoció quan està plena de turistes i una «invasió» quan està plena de persones que arriben buscant un lloc on poder viure.

I això no és casual.

Vivim en temps de missatges ràpids, titulars de poques paraules, vídeos de segons, fake news i xarxes socials on la indignació corre molt més de pressa que la reflexió. En aquest context, els conceptes es deformen amb una facilitat preocupant. I sembla que tot s’hi val si serveix per aconseguir un titular, generar por o alimentar un determinat relat.

Però les paraules importen.

Una arribada de persones que fugen de la pobresa, de la guerra, de la persecució o simplement de la impossibilitat de tenir una vida digna no és una invasió. És una EMERGÈNCIA HUMANITÀRIA, en negreta i majúscules.

Les invasions són una altra cosa.

I resulta paradoxal que es faci servir aquesta paraula per parlar de persones que arriben sense res, mentre considerem absolutament normal veure platges plenes a vessar de turistes, centres comercials a petar o carreteres col·lapsades en períodes de vacances.

No és el nombre de persones el que converteix una situació en una invasió.

És la mirada amb què decidim mirar-les.

El problema no és que hi hagi persones que vulguin arribar a Europa. El problema és que hi hagi persones obligades a jugar-se la vida per intentar arribar-hi.

I davant d'això, Europa no pot limitar-se a aixecar murs, externalitzar fronteres o mirar cap a una altra banda.

El que està passant a Ceuta no és una realitat llunyana. Passa a les portes d'Europa. I ens interpel·la també a nosaltres.

Ens interpel·la com a ciutadans i com a ciutat. Ens interpel·la a Vilanova i la Geltrú.

Perquè una ciutat no és només els seus carrers, les seves places o els seus equipaments. També és la manera com respon davant del patiment dels altres. És com acull qui arriba. És com protegeix qui és més vulnerable. I és també quins límits posa quan la por, el racisme o la deshumanització intenten convertir persones en enemics.

Des de Comuns ho tenim clar: davant d’una emergència humanitària, solidaritat. Davant del racisme, drets. Davant de la desinformació, esperit crític. I davant de la por, determinació.

No ens han d’enganyar.

No podem permetre que ens facin veure com una amenaça una persona que arriba exhausta a una platja mentre considerem una simple postal d’estiu una platja plena de gent.

La solidaritat no és ingenuïtat. És una opció política i, sobretot, una manera d’entendre la societat.

Per això el que passa a Ceuta també ens incumbeix.

Ens ha de preocupar. Ens ha d’interpel·lar. I ens ha de mobilitzar.

Perquè hi ha moments en què no n’hi ha prou amb mirar cap a una altra banda ni amb deixar-se arrossegar pel soroll. Hi ha moments en què cal saber on som i al costat de qui volem estar.

I nosaltres volem estar al costat de la vida, dels drets humans i de la solidaritat. Ferms i decidits.

Perquè quan intenten canviar el significat de les paraules per canviar la nostra mirada sobre les persones, també està en joc quin tipus de societat volem ser.

I nosaltres ho tenim clar.

Iolanda Sánchez Alcaraz, Cap de llista de Comuns Vilanova i la Geltrú