Aiguats vs conducció

La Llei del Sòl de 1956 considerava tot el municipi edificable, porta oberta a l’especulació econòmica. Molts municipis de pocs habitants varen ser engolits en urbanitzacions, incomplint la mateixa llei, sense tenir les condicions ambientals necessàries.

Hi havien tres preguntes bàsiques quan es pretenia urbanitzar: d’on obtindrem l’aigua, on desguassaran les aigües brutes i d’on obtindrem l’energia. Aquestes preguntes genèriques (sempre hi pot haver alguna excepció) havien de figurar a les memòries dels Projectes d’Urbanització (plans parcials, polígons industrials, etc.) Hi trobàvem frases com: “el punt que ens senyali l’Ajuntament,” es a dir, a la xarxa municipal. Així van créixer, sense control, els nostres pobles. No tant sols de la costa, sinó també del interior.

Quan vàrem rebre el traspàs de competències d’urbanisme a la Generalitat de Catalunya, es va tramitar la Llei 9/1981, sobre protecció de la legalitat urbanística, -autor: Pere Caralps-, amb la finalitat d’establir un punt zero.

Els ajuntaments havien de inspeccionar i emplenar unes fitxes de cada urbanització, indicant la radiografia de compliment segons el pla tramitat. El resultat és totalment insatisfactori, perquè queda molt per fer. Alguns d’ells no tenen encara ni el projecte d’urbanització. Malgrat aquest incompliment, els ajuntaments donaven llicències per edificar sense cap anotació de garanties en el Registre de la Propietat.

Aiguats

Hi ha un alt percentatge de sòl urbanitzat que no té clavegueram, ni  tampoc té recollida i conducció d’aigües de pluja (xarxa de pluvials) i, quan plou, les aigües que abans haurien filtrat pel territori natural ara baixen a gran velocitat sobre l’asfalt en direcció a les cotes més baixes.

Què cal fer

Hi ha barreres: autopistes, carreteres i ferrocarrils, que cal controlar, i augmentar-ne la permeabilitat.

Les aigües s’haurien de canalitzar de les cotes més altes fins el mar. S’ha de instal·lar desguàs a tots els carrers, fent dipòsits reguladors i reutilitzant l’aigua, completar-ne el cicle.

Ull, l’aigua té memòria i sempre passa pel mateix lloc; tinc en el record les dues riuades de la riera de les Arenes, el 1962, a la capçalera de Matadepera.

Així ho veig.