Presentar les cartes

Fa un parell de setmanes presentàvem una fotografia d’un grafit en que hi havia un comentari vexatori sobre les àvies dels anarquistes. Intolerable en grau màxim.

L’insult injust a les àvies estava tapada amb un ratlla, aquest color de pintura  coincideix amb aquesta afirmació sobre el referent de l’autor en qüestió. Per tant una certa reafirmació sobre el component ideològic del pintor denota l’afirmació.

I certament tenir referents és important sobretot en èpoques primerenques en que calen models i exemples a seguir i un referent potser com a guia de manera d’actuar i també com un acompanyament en la formació de la personalitat dels joves.

I s’ha donat importància i interès als referents en la seva funció d’escoltar (i aquesta és fonamental) també hi ha la d’orientar perquè es prenguin les decisions més adequades des de l’autonomia personal. I és evident que la persones referents han de generar una necessària empatia amb qui el pren per model, del contrari tot plegat acabarà malament, com el rosari de l’aurora.

I ens calen referents? Ben segur que molts de nosaltres tenim alguna persona, personatges amb qui ens sentim units de manera intel·lectual o les seves accions i actituds davant moltes coses ens creen certeses i maneres d’actuar amb criteri.

Cerquem la coherència i l’empatia seguint l’exemple de comportament i acció social de persones a les que per la raó que sigui hi hem trobat una connexió que potser no sabríem explicar ben bé perquè és així.

Hi ha qui troba referents en els seus pares, avis o a algun membre destacat de la família. Altres el cerquen en personatges públics o amb persones que han tingut rellevància històrica, i encara alguns mestres han esdevingut referents. Primer potser ens enlluernen i després ens semblen un model a seguir. Tenir referents és una necessitat humana, sinó bàsica, si almenys important ja que ens pot ajudar a créixer en el camp de les idees o espiritual, ens pot orientar des de la confiança i el coneixement del que pot ser millor per nosaltres i, ben segur, que l’exemple dels referents ens portarà a tenir més vectors per  construir la nostra identitat personal i social.

Però com en tot hi ha la part menys clara ja que en alguns models de referents hi pot haver connotacions que acaben perjudicant l’autonomia necessària de cada persona i que ens limitem a reproduir mimèticament allò que hem vist en els referents, o que finalment el referent acabi essent un manguis i es perdi aquesta aura que els hi posem. I seguim patrons nocius si s'escullen de manera acrítica.

I la llista de referents podria ser llarga i pot variar en funció de l’època de la vida en que estem travessant. Perquè les aspiracions als 15 anys no són les mateixes que als 50 i, per tant, els nostres referents variaran.

És evident que n’hi pot haver d’immutables per la seva solidesa i cohesió.

Del seu el cas del nostre pintaire de torn.

”Kropotkin el meu referent”.

I qui és Kropotkin?.

Doncs és un dels ideòlegs més reconegut i més important de l'anarcomunisme. La seva ideologia rebutja l'Estat i el capitalisme, proposant una societat lliure basada en el suport mutu, la cooperació voluntària i la federació de comunes autònomes sense jerarquies.

Un pensament engrescador, el problema és que no hem vist mai una experiència semblant a la que proposa el pensador rus. Com a bon anarquista  creia que calia enderrocar l'Estat i el govern centralitzat perquè segons ell són institucions violentes i opressores que destrueixen la llibertat natural i la iniciativa dels individus. Potser sí, però de moment sembla que majoritàriament el personal està per un estat i un govern.

Ell constatava que davant la competència que ha generat el capitalisme més salvatge calia implementar la cooperació i la solidaritat, com motors principals de l'evolució humana i defensava que la producció i la terra havien de ser col·lectives, i que cada persona havia de rebre segons les seves necessitats, abolint la propietat privada.

Kropotkin va fer profundes reflexions sobre la vida i les relacions humanes que va anar fent publiques en les seves obres literàries i una de les conclusions antropològiques i polítiques més oportunes és la que, segon explica, és a través del suport i l'ajuda mútua -i no a través de la lluita despietada de tots contra tots- com les societats humanes han pogut sobreviure i estendre's.

Tant de bo hi haguessin més Kropotkin, segurament el món aniria molt millor.

I si hi ha almenys un que proclama que el pensador rus és el seu referent, volem creure que aquest fet referencial s’anirà estenent i potser, encara hi ha esperança que arribarem a la societat sense classes, sense capitalisme i amb el suport mutu, la cooperació i la solidaritat seran valors en alça.

La utopia també es pinta a les parets. I que duri!!.