Carta oberta a Santiago Rodríguez Serra / Óscar Carretero Ariza

Sóc un ciutadà de Vilanova i la Geltrú amb la paciència esgotada. Hagués celebrat moltíssim que finalment haguéssiu aprés el saludable i higiènic exercici de sortir al carrer si l’'espectacle de la darrera manifestació a Madrid el dia 10 de Març no hagués estat tan hipòcrita i maniqueu.

M'’indignen ben poc l’'esperit marcial de les vostres concentracions,
l’'escenografia totalitària, les arengues patriòtiques. Em provoca
indiferència, fins i tot, la vostra predisposició innata a manllevar i a
considerar com a únicament vostres els símbols col•lectius: ans al contrari, fins i tot entenc a la perfecció que les banderes que vostès i els vostres votants enarboren així com l’himne amb què us excitàveu fa uns dies són ben vostres, és a dir, propis d’'unes altres èpoques en què es van liquidar uns altres colors i unes altres melodies –les pròpies de la II República– com a símbols democràtics col•lectius.

En realitat, m’ofèn més el vostre silenci, la vostra passivitat. Malgrat que mai he comés la temeritat de votar-vos, com a representants legítims de l'ajuntament de la meva ciutat m'’agradaria que em responguéssiu si el vostre és un silenci còmplice o acovardit. Permeteu-me, si us plau, la insistència:

Per què calleu? Justifiqueu i us identifiqueu amb la deriva demagògica i el tarannà exaltat del partit al qual resteu afiliats, o potser teniu por de perdre la quota de poder local si desafineu en el cor de la mediocritat ideològica del partit que representeu?. Imagino que un altre vilanoví il•lustre, Josep Piqué, humiliat de rebre bufetades mediàtiques i tocs de crostó des del carrer de Gènova, haurà actuat per mimetisme exigint-vos silenci i discreció, o allò que eufemísticament s’acostuma a denominar “obeir consignes homogènies de partit”.

En un primer moment havia pensat de deixar-vos a títol personal aquestes preguntes a la vostra bústia electrònica. Tement, no obstant, que perpetuéssiu el vostre silenci us emplaço a que em respongueu públicament.

Acceptaria encantat que em tractéssiu fins i tot amb menyspreu: al cap i la fi, després de llegir i d'’escoltar dia rere dia el vostres companys de partit ja n’'estic del tot acostumat. Si us plau, sorpreneu-me!: hauríeu de recordar que els vostres càrrecs de regidors són puntuals, no vitalicis; i seria, de debò, una excel•lent notícia que els ciutadans de Vilanova i la Geltrú constatéssim que no aposteu per la desídia o pels silencis impostats.

Fins i tot, amb una mica d’esforç, podríem arribar a considerar-vos com a polítics decidits i amb arguments. Mentrestant, personalment, continuaré dubtant de vostès. Atentament,

Miguel Ángel González Ayala