La crisi del comerç

Els carrers comercials de ciutats i pobles de la nostra comarca reflecteixen una realitat que fa temps que preocupa comerciants i consumidors: malgrat les bones dades macroeconòmiques i l’aparent recuperació post-pandèmia, l’economia real de moltes famílies no ha experimentat un augment significatiu del poder adquisitiu. I això està tenint un efecte directe en el comerç local.

La renda disponible real, és a dir, el que les famílies tenen després de pagar impostos i ajustar-se per la inflació, ha crescut només un 1,6 % en quinze anys a Espanya, mentre la mitjana de la Unió Europea ho ha fet un 20 %.

Aquest estancament dels recursos reals de les famílies va tenir al 2023 un moment encara més preocupant: una caiguda de la renda disponible per càpita real del 2,09 % en termes trimestrals, la més marcada entre els països de l’OCDE.

Tot i que algunes sèries agregades mostren increments nominalistes de la renda, els salaris reals no han recuperat el terreny perdut després de la inflació, i moltes llars continuen amb una capacitat adquisitiva inferior a la de fa anys. El Banc d’Espanya ho deixa ben clar: malgrat el creixement econòmic general, els salaris reals continuen per sota dels nivells previs a la pandèmia i la pressió dels preus bàsics fa que moltes famílies se sentin més ofegades.

No només és la renda disponible global la que preocupa, sinó la naturalesa dels sous i la seva evolució. Tot i que l’ocupació pot haver crescut, moltes persones ocupades treballen en sectors de baixa productivitat i salaris estancats —com el turisme, la logística o la venda minorista— amb poc marge per millorar la seva capacitat de consum.

En essència, això significa que els sous no han mantingut el ritme dels preus ni de les necessitats bàsiques. El resultat per a molts consumidors no és un augment de capacitat de compra, sinó una redistribució del poc poder econòmic disponible cap a les despeses fixes i essencials, deixant menys marge per al consum no imprescindible que sosté el comerç local.

Al Garraf i a moltes comarques del país, aquest fenomen es tradueix en carrers amb menys vianants comprant, més establiments buits i una batalla desigual amb les grans plataformes i superfícies. Els nous hàbits de compra online només fa que augmenti una tendència que ja té arrels estructurals: quan la renda disponible de les famílies no creix de forma significativa o cau en termes reals, el consum presencial —especialment en comerç de proximitat— pateix de manera directa.

El fet que les estadístiques oficials mostrin una certa recuperació de la despesa minorista —per exemple, amb taxes positives interanuals— no contradiu aquesta realitat: part d’aquests increments reflecteixen canvis en el comportament del consum, desviacions cap a grans cadenes o plataformes online i increments de preus, no necessàriament un augment en el volum real de compres del petit comerç local.

La combinació de sous baixos, poder adquisitiu debilitat i elevats costos bàsics (habitatge, alimentació, energia) redueix el marge de consum “voluntari”: el que es dedica a moda, regals, cultura o restauració. A nivell local, això significa menys recursos per al comerç, menys rotació de productes i tancaments d’establiments.

També la gran distribució està en crisi i ha començat a afrontar-la reduint ubicacions i, per tant, reduint personal, malgrat que els seus comptes de resultats donen encara grans beneficis. I d’aquest efecte no se salvarà cap ciutat, per moltes facilitats i benvingudes que el govern municipal de torn els hagi donat en el seu moment. Espero que els decisors polítics aprenguin, d’un cop, que si hi ha algú que té la capacitat de fer reviure comercialment una ciutat, també la té de matar-la. I que entengui també l’efecte que tenen determinades decisions d’urbanisme comercial en el comerç urbà, en la vitalitat de pobles i ciutats i, sobretot en el medi ambient.

Si volem un Garraf amb un comerç viu, carrers plens de vida i oportunitats per a tothom, no n’hi ha prou amb parlar d’estratègies digitals o d’innovació comercial. Cal abordar el nucli del problema: per una banda, que moltes famílies tenen cada vegada menys capacitat per consumir presencialment, i per l’altra, que es segueixen prenent decisions urbanístiques i d’ubicació d’activitat comercial que atempten contra la vida social i econòmica de les nostres ciutats i pobles i el que és encara pitjor, que afecten negativament el medi ambient.  

Cal que els sous deixin de ser baixos, que augmenti la renda disponible i que s’abandoni la hipocresia de dir que s’ha d’actuar per preservar el medi ambient i lluitar contra el canvi climàtic i a l’hora es promoguin parcs comercials als quals s’hi ha d’accedir en cotxe sí o sí.

Aquest no és només un problema econòmic, és en essència un problema social: que afecta a la qualitat de vida de la ciutadania, a la cohesió dels nostres pobles i ciutats, a la nostra activitat comunitària i a la salut del nostre planeta.