Eleccions municipals. Conclusions finals i notes a peu de pàgina

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

El socialista Joan Ignasi Elena és ja el nou alcalde de Vilanova i la Geltrú gràcies al suport rebut del seu propi partit, Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana en el ple d’investidura d’aquest dissabte. Elena, doncs, reedita el pacte tripartit vigent a la capital del Garraf des de 1999, tot i que ara amb menys suport i regidors. Només l’entrada de la Candidatura d’Unitat Popular al saló de plens amb un regidor i algunes -poques- cares noves és la prova que el passat diumenge 27 de maig es van celebrar eleccions municipals. Aquests són els únics canvis que s’han produït en les dues últimes legislatures. El mapa polític vilanoví és tan estàtic que fins i tot hi ha formacions, com el Partit Popular, que manté el mateix número de regidors des de les eleccions municipals de 1995, i Iniciativa des de les de 1999. Tot plegat indica que els vilanovins -els que voten- han optat per aquella màxima de “canviar-ho tot per a què res canviï” apuntada a la pel·lícula italiana Novecento. Però mentre tot continua igual, l’abstenció creix i ja ha arribat al 50%. Les xifres són clares: només 23.877 vilanovins van acudir a les urnes dels més de 47.000 amb dret a vot. Si amb aquesta dada no n’hi ha prou, aquí un altre exemple prou contundent: de 27.823 vots de 2003 s’ha passat als 23.877 actuals, o sigui, del 59,99% al 50,69%. Com ha escrit recentment un periodista en un diari d’abast nacional, “ben aviat les eleccions, sobretot les municipals, seran un procés intern com el de qualsevol empresa, amb funcionaris i familiars de polítics escollint els òrgans de govern davant la indiferència de la ciutadania”. Potser sí que acabarem així...

Poc més, doncs, es pot afegir al que ja s’ha dit en els dos anteriors articles sobre les eleccions municipals. Amb tot, i com a resum final, cal fer unes notes a peu de pàgina davant algunes desqualificacions que ha rebut aquesta secció de El Gran Duc. Potser convé deixar les coses clares, encara que sigui només per una qüestió d’higiene i perquè no es facin interpretacions malintencionades.

-El cap de llista republicà i fins fa poques setmanes primer tinent d’alcalde, Josep-Tomàs Àlvaro, continuarà al govern després que així ho hagi decidit una majoria de militants en assemblea. Tot i els senyals d’alarma pels resultats obtinguts, més d’una trentena de militants han preferit que el seu cap de llista continuï al govern, encara que aquesta decisió pugui perjudicar els interessos del partit i abocar ERC a un carreró sense sortida. I és que d’aquí a quatre anys els sectors més radicals i independentistes poden decantar-se encara més per la CUP, i els d’esquerra directament votar pel PSC o Iniciativa. Els contraris a aquesta decisió, a formar part del govern, només van obtenir setze vots. Cal deixar constància, doncs, que una part dels militants d’Esquerra han decidit mantenir viu el pacte amb PSC i ICV. En aquest cas, les crítiques a Josep-Tomàs Àlvaro són del tot injustificades, ja que és la militància qui ha decidit, i com diu la dita, Vox Populi, Vox Dei.

-Col·lectiu Miquel Guansé. Des d’aquesta secció de El Gran Duc es va fer una crida a aquest grup per donar-se a conèixer i explicar els seus objectius fundacionals. Els responsables d’aquest singular col·lectiu són destacats militants de la secció local d’Esquerra Republicana crítics amb el cap de llista però, i també, amb les maneres de voler defenestrar-lo. Tot i que alguns posen en dubte que el Col·lectiu Miquel Guansé existeixi, Vilanova Digital pot demostrar-ne la seva existència gràcies a dos extensos articles rebuts on es detalla clarament objectius i intencions que no es va creure convenient publicar a causa de la campanya electoral (que ja s’havia iniciat) i a la voluntat dels seus autors de mantenir l’anonimat. Des d’aquesta secció, però, es continua animant a aquest grup per a què facin públiques les seves reflexions amb nom i cognoms, ja que poden aportar una nova visió crítica -i molt raonada- del futur de la secció local d’Esquerra Republicana. I tot això sense fer sang i fetge ni atacs personals, la qual cosa, per si sola, ja mereix una especial atenció, tenint en compte les maneres d’actuar d’alguns, darrerament...

-La suposada trama d’alguns militants d’ERC crítics amb Josep-Tomàs Àlvaro. Efectivament, destacats representants del partit van anunciar a tort i a dret que passades les eleccions municipals “es produirien grans canvis” a la secció local, canvis que comportarien indefectiblement la substitució del cap de llista. Aquest “secret” va córrer com la pólvora entre periodistes i sectors propers a Convergència i Unió i de la Candidatura d’Unitat Popular. Alguns militants republicans van rebre trucades durant la campanya electoral per si estaven disposats a participar en reunions on s’havia de debatre el futur del partit a nivell local, reunions en les que, òbviament, no hi era convidat Josep-Tomàs Àlvaro. Altres, fins i tot, aprofitant la presència en campanya de Josep-Lluís Carod Rovira al Foment Vilanoví o Joan Puigcercós a Neàpolis escampaven de manera gens dissimulada el rumor a qui volgués i estigués disposat a escoltar. Què ha passat després de tot això? Doncs el que en principi s’anunciava com la gran regeneració del partit ha acabat com el rosari de l’Aurora. Els suposats conspiradors no han badat boca, han estat incapaços d’agrupar-se per crear una alternativa seriosa i responsable perquè ningú ha volgut donar la cara. Molta conspiració, molt secret, moltes reunions nocturnes, però a l’hora de la veritat, res de res. Tothom vol renovació, però sense embrutar-se les mans perquè a ningú li agrada ser el dolent de la pel·lícula. Clar, ja se sap, si ara alguns malparlen d’Àlvaro i conspiren contra ell, què passaria amb el nou que assumís el poder? Qui està disposat a pagar aquest preu? Només es pot sortir de l’armari quan es tenen conviccions morals molt fortes o un coixí on poder caure sense fer-se mal. Com que no es dóna cap d’aquests dos casos, la solució que s’ha triat ha estat la de carregar contra els de fora i enviar missatges amenaçadors a periodistes (als quals alguns atribueixen equivocadament la paternitat d’aquesta secció) i militants del partit que res tenen a veure amb tanta misèria moral. Un mal estil de fer política, sens dubte...

-Certament els corrents de fons que hi ha hagut aquests darrers mesos a Esquerra Republicana ha ocupat bona part de la secció, però tal i com ja s’ha comentat en els dos anteriors articles també hi ha hagut soroll de sabres en altres partits. Com que ara es tracta d’aclarir dubtes cal dir que sí, que efectivament un destacat responsable del PSC va proposar escriure articles en un mitjà de comunicació contra el cap de llista Joan Ignasi Elena. Evidentment, sota pseudònim. Aquesta és la història i no cal remenar-la més, perquè aquí no es dirà ni el seu nom ni es facilitarà cap tipus d’informació. Les fonts sempre cal protegir-les, tot i que alguns comissaris polítics els costi d’acceptar aquesta llei tan antiga del periodisme...

Un darrer apunt abans d’acabar. Cap ni un dels articles publicats en aquesta secció han estat atacs personals ni s’han basat en especulacions sorgides del no res. Ans al contrari, la finalitat d’aquest espai que porta el nom de l’au rapinyaire nocturna més gran d’Europa és convidar a la reflexió i a l’agitació de consciències, crític -quan cal ser-ho- amb els polítics i el poder, contundent en el fons, curós en les formes i basant-se sempre en informació de primera mà. Encara que sembli paradoxal, aquesta màxima és incompatible amb els atacs personals; sortosament la línia que separa l’insult i la grolleria de la crítica i la reflexió és ben visible per a tothom, tot i els continus intents de desdibuixar-la...

Dit això, molt bona sort a tots els regidors i regidores de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, al seu equip de govern i a l’oposició. Des d’aquí s’aplaudirà quan les coses es facin bé, i es mantindrà la crítica raonada quan convingui fer-la. No s’ha d’oblidar mai que “les coses que creiem són, en alguns casos, tan importants que s’han de protegir i s’han de defensar. I això no sempre és fàcil. Cal, doncs, raonar les creences i raonar-ne les conseqüències, amb una actitud crítica i, doncs, autocrítica. I és que, a l’hora de defensar allò que creiem, allò en què creiem, tant podem pecar d’indiferència com d’intrasigència”. Ho diu Josep-Maria Terricabras...

Arnau Nin

PD. Als lectors fidels de la secció El Gran Duc: sí, hi haurà article sobre les relacions entre Convergència i Unió Democràtica i sobre el paper que han jugat els mitjans de comunicació públics en aquestes eleccions municipals.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local