L'elegància de l'eriçó

S’atribueix a Oscar Wilde la cita segons la qual la part més profunda de l’ésser humà és l’epidermis. Com la majoria de grans sentències, és una veritat relativa. A L’elegància de l’eriçó Muriel Barbery fa una crítica ferotge a totes aquelles persones que creuen a cegues en el principi suposadament ressenyat per Wilde; podríem dir que en les prop de tres-centes pàgines del volum, ningú és qui aparenta. I encara menys la protagonista, responsable última d’un títol que no és sinó una metàfora sobre el món cultural actual.

Renée Michèle, o madame Michèle, és una vídua de cinquanta-i-escaig anys que treballa com a portera d’un edifici de l’alta burgesia parisenca. I aquí comença la part tragicòmica de l’obra: mentre els habitants del bloc de pisos, extremadament refinats en les seves formes socials i posseïdors d’una suposada politesse innata no són més que façana, la senyora Michèle és l’antiportera: autodidacta, lectora incorregible, cuinera amb afany experimental, propietària d’un gat que respon al nom de Lleó com a homenatge a Tolstoi, melòmana, ... amaga tota la seva cultura darrera d’un personatge creat per ella mateixa mentre conrea el mite de la portera curta de gambals. D’aquesta manera, va fent la viu-viu en una escala on només compta amb una aliada: una assistenta portuguesa que respon al nom de Manuela i que destil•la una mena d’aire aristòcrata infinitament superior al de la seva senyora. Un altre personatge amb entitat pròpia, Paloma, una adolescent de tretze anys, acabarà descobrint l’engany de la Renée gràcies a les seves dots d’observació, l’ús d’Anna Karenina com a esquer i la col•laboració d’un nou veí d’origen japonès, Kakuro Ozu, completament allunyat dels convencionalismes de la societat europea.

La història se’ns va presentant mitjançant la curiosíssima combinació de l'extravagant diari personal de Paloma i la narració, en tercera persona, de tot allò que succeeix a la protagonista, el nostre eriçó. Tot i així, el lector tendeix a sentir com a més pròpia l’experiència de la vídua que no pas la de l’adolescent; potser és per qüestions d’edat, però prefereixo pensar que és fruit de la tria estilística i la voluntat de l’escriptora. El coneixement, en petit comitè, de la realitat que Michèle amaga rere la porta de la porteria (valgui la redundància), suposa un trencament en la identitat defensiva construïda per la porter. Mica en mica es va obrint, per sorpresa fins i tot seva; i mica en mica, la Paloma, i sobretot el senyor Ozu, van entrant en els seus petits recambrons, de manera que aquells personatges solitaris van trencant els murs que ells mateixos s’havien anant construïnt.

La novel•la, de lectura amena tot i algun capítol veritablement espès (penso en els intents fracassats –i amb raó!- de la portera per entendre la filosofia de Husserl ... s'ha de tenir fetge, per intentar-ho!), és una peça que de vegades voreja l’entendriment i que, en tot moment, manté al lector amatent i divertit. Tot i que el final pot destrempar, L’elegància de l’eriçó és una obra completament recomanable per la seva claredat. Alguna crítica literària va definir el llibre, líder de ventes a l’Hexàgon durant trenta setmanes i en breu adaptat al cinema, com una “crítica ferotge a la burgesia”. Evidentment, cadascú pot pensar el que vulgui; però personalment em va semblar més un mordaç atac a la societat de l’engany, la impostura, la falsedat i el políticament correcte. Si algú vol identificar aquestes característiques amb la burgesia, per ell (o ella) farà; per desgràcia, els defectes que Barbery retrata en el seu llibre són més estesos socialment del que el nostre biaix sociopolític personal ens pugui fer creure. Tenir en la pell la part més profunda de l'ésser no és un defecte atribuïble, exclusivament, a una sola classe social. Per sort. O per desgràcia.

PS. El meu gat em corregeix. No és Renée Michèle qui posseeix Lleó; és Lleó qui posseeix Michèle. Són els gats qui dominen, i no pas les persones. Perquè ho recordi m’ha deixat una lleugera esgarrinxada al braç. L’instint felí, ja se sap!