Un lliberal a la cort del Rei Artur

A partir d’aquí, he tornat a pujar per la ribera del Jordan i m’he trobat amb nous profetes. Arcaics, però moderns. Cóm puc saber-ho? Per intuïció reflexiva. O per la tenaç i íntima relació amb els meus alumnes de 17/18 anys.

“És una nova generació de catalans que viu la vida allunyada de la política”.

En aquest territori criden l’atenció els senyors Nietzsche, Hume i Mill. D’aquest últim, si vostè m’ho permet, desitjo parlar avui.

La seva biografia es per a un tractat de psicologia. Abans dels vuit anys ja llegia en grec i llatí als clàssics, a més a més dominava l’àlgebra, la geometria i el càlcul diferencial. Als vint ja estava sumit en una depressió. I la seva vida va canviar al descobrir les emocions. Però aquest mico humà des d’aquell temps, ens diu que:

“Hem de preferir els plaers associats a les facultats que ens defineixen com a éssers humans”.

A una freda i insòlita ciutat de vidre que ens aïlla i empobreix, aquest consell no deixa de ser interessant. Però també s’atreveix a dir-nos, “que la felicitat individual és més gran si contribueix a la felicitat de tothom”. És aquesta afirmació un crit melancòlic en el món actual?

Encara que hauríem de convenir que, on el meu cor ha caigut sota el foc lliberal, és quan ens diu a contracorrent d’un món imbècil i dominat pels interessos que:

“La individualitat és un dels elements del benestar. Una individualitat vigorosa i inconformista moguda per la imparcialitat en els seus judicis i per la racionalitat lògica en el pensament, és més útil a la societat que una personalitat sotmesa”.

Una lògica terrible que es perd davant un món separat i estripat per les tribus i la desconfiança en els capacitats dels demés. Acte seguit, ens dirà que “un món de éssers passius i satisfets en la seva obediència no pot ser un món feliç”.
Així serà. O potser no.

Post data: queda pendent un article comparatiu entre els tres autors que arriben tèbiament a aquesta generació.