No és tan clar el sabor a menta

El seu estímul, breu, tan llunyà a les misèries humanes. Sembla un pecat antic, gemegar per aquells dies que s’han perdut, a compte del que havíem preparat amb tanta cura. I sense adonar-nos, els moments feliços s’han evaporat.

I tornar a començar. Un apetit per viure en altres universos, o córrer per platges lànguides i desertes. O escalar per una cornisa astuta i bella, posada allà per la creació després d’un esclat del volcà pròxim.

Els dies passats ens deixen ferides, o records càlids. Preparem el rodet o ocupem un mega de l’ordinador. Així acumulem un festí de caramels, de paisatges o ungles pintades o deixades entre el coixí del nostre acompanyant. Potser. Sabem caminar fins a la porta. Sabem parlar en veu baixa. Sabem entreteixir els antics records i el ron posat a la cua. Sabem tantes coses, que la sopa està freda quan:

Acabem de visitar aquesta nevera robusta i freda que és la memòria.

Fins que la destapem. I un musell ple de sentiments ens colpeja fins a dir: tot allò ho vam viure fins que tu et vas anar al llit i jo em vaig omplir d’arrugues.