Selecció novetats discogràfiques (X)

Secció 33 RPM

111 anys d’història

Els amants de la música clàssica coneixen perfectament el significat de les sigles de la multinacional DG i el seu característic segell groc que encapçala totes les portades dels discos. Sí, DG són les inicials de Deutsche Grammophon, la més important discogràfica dedicada des de fa 111 anys a la música clàssica. Aquesta companyia va ser fundada amb el nom de Deutsche Grammophon Gesellschaft el sis de desembre de 1898 a Hannover pel nord-americà d'origen alemany Emile Berliner com la branca germànica de la seva companyia Berliner Gramophone Company. El primer disc oficial de DG data de 1902 i correspon a una gravació del cantant d’òpera Enrico Caruso feta a la ciutat italiana de Milà. Mattia Battistini, Emma Calvé, Alessandro Moreschi (conegut per ser l’últim cantant castrato), Antonio Scotti, Leo Slezak, Francesco Tamagno, Geraldine Farrar, Mary Garden i Elena Gerhardt formaran part del primer catàleg de gravacions de Deustche Grammophon que a principi de segle XX estableix les seves oficines centrals a Berlín.

La Segona Guerra Mundial marcarà un punt d’inflexió: entre els tractats de la rendició d’Alemanya s’estableix que DG perdrà els seus drets sobre la marca His Master's Voice (La Voz de su Amo) que passaran a ser propietat de la discogràfica anglesa EMI, convertida anys més tard en una multinacional gràcies als Beatles. D’aquesta manera els responsables de Deutsche Grammophon van haver de substituir, per imperatiu legal, la imatge del gos escoltant el gramòfon, registrat per Emile Berliner el 16 de juliol de 1900, per l’actual corona de tulipes dissenyada pel publicista de Siemens Hans Domizlaff.

Però DG s’imposa a les adversitats i als anys 50 i 60 es fa el gran salt gràcies a l’estratègia de fitxar els grans intèrprets de la música clàssica del moment, com Karajan, Richter, Rostropovich, Oistrakh, Previn, Abbado i Pollini. La tècnica apurada de les gravacions i la qualitat del so converteixen DG en un segell de referència i en una empresa multinacional. Les associacions amb altres discogràfiques, com RCA, HMV o Polydor, contribuiran a l’expansió. DG també es convertirà en pionera en la introducció massiva del disc compacte en el mercat de la música clàssica amb la producció i comercialització d'enregistraments d’obres interpretades, sobretot, per Herbert von Karajan i l'Orquestra Filharmònica de Berlín. Actualment Deutsche Grammophon forma part d’Universal Music Group, una divisió del grup Vivendi Universal.

Una gran col•lecció

Ara, en motiu del 111è aniversari de DG, es publica una caixa de 55 cd’s amb les gravacions més destacades del passat i el present de la multinacional alemanya. Entre els compositors que presenta la recopilació hi ha Bach, Mozart, Beethoven, Schubert, Brahms, Mendelssohn, Schumann, Chopin, Liszt, Verdi i Wagner, entre d’altres, interpretats per les més destacades orquestres i directors, com la Filarmònica de Berlín o la Royal Philharmonic Orchestra, dirigida por André Previn.

Simultàniament a aquesta caixa de 55 cd’s se’n comercialitza una altra que conté 13 dvd’s amb valuós material històric de gravacions en directe del director Wilhelm Furtwängler, Leonard Bernstein, Kiri Te Kanawa o Josep Carreras, i una tercera caixa amb sis cd’s que inclouen les 111 peces de música clàssica més destacades de la discogràfica alemanya. L’edició es completa amb un llibre on s’explica la història de Deutsche Grammophon, "la primera i definitiva crònica d’una institució essencial".

Fitxa tècnica:

Títol: 111 Years of Deutsche Grammophon
Intèrpret: Varis
Any de publicació: 05/10/2009
Pack 1: caixa commemorativa dels 111 anys de DG que inclou 55 cd’s amb les caràtules originals + llibret
Pack 2: caixa commemorativa dels 111 anys de DG que inclou 6 cd’s amb 111 peces essencials de la música clàssica + llibret
Pack 3: caixa commemorativa dels 111 anys de DG que inclou 13 dvd’s de gravacions i concerts històrics + llibret
Preu aproximat: 100€ (pack 1), 40€ (pack 2) i 60€ (pack 3)
Valoració: *****

SECCIÓ 45 RPM

One Eye to Morocco (Ian Gillan) 

El cantant sexagenari Ian Gillan signa el seu millor disc en solitari, un disc que la crítica especialitzada considerada ja una de les sorpreses més agradables que ha ofert aquest any el rock anglosaxó. Qui va ser la veu de l’època gloriosa dels Deep Purple i Black Sabbath ha gravat un disc impecable, poderós i musculós, amb cançons que et fan vibrar (No Lotion for That, Don’t Stop, Texas State of Mind...) i balades que et posen la pell de gallina (It Would Be Nice, Always the Traveler...). Gillan trenca un silenci professional que ha durat gairebé dotze anys, i ho fa de la millor manera, amb un treball que voreja l’excel•lència. A One Eye to Morocco no hi trobareu ni heavy ni rock dur, ni Gillan cantant a crits com si fos un adolescent, ni soroll ni músics aficionats que s’han reunit per matar el temps. No, aquí el que hi ha és rock del bo fet amb ofici per uns grans professionals, música en estat pur que ni beu del techno ni necessita remescles ni ordinadors ni sintetitzadors ni influències del hip hop. One Eye to Morocco és un cd amb bona música, bons instrumentistes i bones cançons. Qui ho havia de dir que Gillan, que l’any 1970 va ser el protagonista de l’òpera-rock Jesus Christ Superstar, publicaria el seu millor disc en solitari aquest 2009! Valoració: *****

Pot of Gold (Alice Russell) 

La cantant anglesa Alice Russell té una curta però honorable i consolidada carrera artística. Amb només quatre discos publicats ja s’ha fet un nom com a futura gran diva de la música soul en clara competició amb les seves homòlogues Joss Stone, Amy Winehouse i Duffy. De totes elles, Alice Russell és la menys coneguda, sens dubte, perquè encara no ha tingut un èxit comercial com la cançoneta Mercy de la cantant Duffy ni ha fet la burra per les cantonades com la Winehouse. No, Alice Russell, com Joss Stone, es dedica en cos i ànima a la música, i per això grups com Massive Attack, The Nextmen i The Quantic Soul Orchestra l’han requerit com a col•laboradora de luxe. Ara, però, Russell publica el seu millor cd, Pot of Gold, que conté onze cançons de gran qualitat. Segurament les més conegudes són Crazy i Living the Life of a Dreamer, però l’èxit d’aquestes dues peces no hauria d’amagar la resta, totes de gran bellesa melòdica i ritme trepidant. Arranjaments i músics de suport perfectes, la qual cosa demostra que els anglesos tenen una excel•lent escola musical. Recentment ha sortit un doble disc titulat Pot of Gold: remixes; no us deixeu enganyar, compreu l’original, Pot of Gold, molt superior a aquests invents de la indústria discogràfica que ja no sap què fer per vendre. Valoració: ****

Criteri de valoració 

Obra mestra: *****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure’m a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.