La Cancellerial Reial o la Uniformitat Lingüística

De bell antuvi, l'enorme difusió i influència de la prosa Lul·liana, madura ja en el moment de néixer, copiada i transmesa abundosament, va ser la causa d'aquest uniformisme lingüístic català.

*La Cancelleria Reial, organisme burocràtic,transformat durant el regnat de Pere el Cerimoniós, era integrada per Escrivans, Secretaris i Protonotaris, encarregats tots ells, en diversos graus, de Redactar tota mena de Documents Reials, els quals, en escampar-se per tots els Territoris de la Monarquia Catalana, varen determinar el predomini d'una varietat sobre totes les altres.

*D'altra banda, la Formació Cultural dels Funcionaris de la Cancelleria Reial va enllaçar directament amb les innovacions humanístiques (resic). Tots ells havien de dominar tres llengües: la llatina,la catalana i l’aragonesa i, en conseqüència van ser els primers traductors d'obres clàssiques a partir dels textos originals. Sense voler fer una llista exhaustiva de traducions, en mencionarem algunes de rellevants: Metamorfosis d'Ovidi (Francesc Alegre), Paradoxes de Ciceró (Ferran Valentí), Tragèdies de Sèneca (Antoni de Vilaragut), Història d'Alexandre de Quint Curci (Lluís de Fenollet) i Heroides d'Ovidi (Guillem Nicolau).

*Mossèn Guillem Nicolau era Capellà de la Cort de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) i de Joan I el Caçador (1387-1396) i a més Traductor al servei del Rei Pere III. Va ser Rector del poble de Maella.Probablement és l’ autor de la Versió Llatina conservada de les “Cròniques dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona, acabada vers el 1372. Cap al 1390 va fer,també una Traducció al Català de les “Heroides d'Ovidi” (una part de la qual fou publicada el 1875 a "La Renaixença").

*És autor també de les traduccions del Chronicon Siculum o Chronicon Siciliae al català i de la Crònica dels reis d’Aragó i Comtes de Barcelona al Llatí. Segons l'estudiós alacantí, en Josep David Garrido, autor d'un Estudi sobre la Traducció d'Ovidi que va realitzar el mossèn Rector de Maella:
“De Guillem Nicolau sabem que en gener de 1381 encara treballava en la traducció de les Cròniques d’Aragó e de Sicília. Fou ajudant de l’escrivania de la cancelleria i havia estat capellà i comensal de la reina Elionor, tercera muller de Pere III.El 30 de juliol de 1366 entrà com a ajudant de registre a la cort de la reina.En 1375 redactà els epitafis dels reis Jaume II i Alfons III el Benigne.Estudiant de dret canò-nic, el rei el recomanà al papa en 1373 per a l’obtenció del benefici de l’església de Maella (la Terra Alta, però diòcesi de Saragossa), i en 1375, encara estudiant, fou recomanat de nou per a obtenir el benefici de l’església de Tiana, al Maresme. Guillem Nicolau s’establí, doncs, a Maella, on el tenim documentat, com a rector, en una visita pastoral del visitador diocesà realitzada el 29 de novembre del 1387. Pel text d’aquesta visita, descobrim en Guillem Nicolau un clergue antidogmàtic i de costums relaxats. Havia fet alguns comentaris contra la transubstanciació i era afeccionat a beure en excés”.

*El Dr. Josep Pujol, professor de la UAB, va publicar l'article “Les glosses de Guillem Nicolau a la seva traducció de les Heroides d’Ovidi (1390):Una proposta d’Identificació, al número 39 de la revista Caplletra, en el qual fa una interessant anàlisi sobre el procés de traducció que va sefuir el mossè Rector de Maella, que incloem seguidament:
“Com ha estat assenyalat diverses vegades, el text de Guillem Nicolau presenta les característiques generals de la tradició medieval de l’obra ovidiana: l’exclusió de l’epístola XV, de Safo a Faó, la llacuna dels versos 39-142 de XVI (Paris a Helena) i la interrupció de XXI (Cídipe a Aconci) al vers 14 (Dörrie 1971: 10-12).10 Malgrat la migradesa de la tradició textual, els testimonis documentals atesten una difusió àmplia de l’obra al llarg del segle XV11 i, de manera gairebé excepcional, n’il·luminen parcialment la gènesi. Efectivament, el text que conservem s’ha relacionat des dels temps de Rubió i Lluch amb documents de 1389 i de 1390 que impliquen el rei Joan I, la reina Violant i, sobretot, el capellà reial i antic oficial de la Cancelleria Guillem Nicolau, aleshores rector de la parròquia aragonesa de Maella. En resumeixo les dades més rellevants: el 28 de gener de 1389, des de Montsó, Joan I demana a Guillem Nicolau les epístoles d’Ovidi que aquest ha arromançat.12 L’11 de febrer de 1390, des de Barcelona, la reina Violant s’adreça novament a Nicolau per tal que li trameti les lletres d’Ovidi «en pla» que, segons alguns cortesans, Nicolau ha «desplanades», i amb la mateixa intenció escriu el mateix dia a l’arquebisbe de Saragossa per tal que insti Nicolau a complir l’encàrrec regi (fins al punt que si Nicolau «nos recusàs trametre les dites letres, que vós ab aquelles millors maneres

La Reina al Rector:
“Vostra letra havem rabuda, en la qual nos fets saber que vos sots mes en glosar lo translat de les letres d’Ovidi em pla, lo qual nos devets tremetre o aportar. Per què, regraciants-vos molt la bona proferta que·ns en havets feta, vos pregam que, assíd[u]ament continuant ab diligència la dita glosa, nos vullats tremetre un abans porets per persona certa o aportar lo dit translat ensemps ab la glosa que per vós hi serà feta. E de açò nos farets plaher, lo qual molt vos grahirem. Dada en Barchinona a ·X· dies de març del any MCCCLXXXX. La Reyna.

Al amat nostre En Guillem Nicholau, rector de la sgleya de Maella e capellà del senyor Rey.
“ De la lletra de Violant es desprèn una lletra prèvia de Guillem Nicolau, comunicant a la reina que, efectivament, havia traduït el text d’Ovidi, però que no havia enllestit la feina de glossar la traducció, per la qual cosa la nova petició inclou ara text i glossa. La cosa no és gens banal: seria l’únic cas català de traducció glossada pel traductor amb la voluntat de dotar el text d’un aparat complementari.15 I això planteja un problema. Si la traducció conservada és, com sembla probable, la de Guillem Nicolau (multiplicar les traduccions no faria sinó complicar innecessàriament les coses), el cas és que ni en el manuscrit de París ni en el fragment de Barcelona no hi ha rastres de la glossa sistemàtica del text en què fa pensar la carta de la reina Violant”

Froilan Franco, àlies El Mestre. Sitges