Quan les paraules no acompanyen al discurs

“No es prudente, desde el punto de vista de la táctica y la técnica policial, que yo le diga al enemigo cuáles son mis fuerzas, mis debilidades”, contestava en roda de premsa el senyor Antonio Moreno, cap superior de Policia de la Comunitat Valenciana, sobre el nombre d’agents que estaven intervenint en les protestes. Una contestació que, francament, em sembla lamentable per tractar a totes les persones que es manifesten com l’enemic de la policia.

Sense entrar en totes les manifestacions i càrregues policials que s’estan duent a terme a València, que ja les tractarem en un altre article, només voldria centrar-me en les que em semblen unes molt desafortunades declaracions d’un senyor que representa un col•lectiu que segons la RAE (Real Academia Española) defineix com a “cos encarregat de vetllar pel manteniment de l’ordre públic i la seguretat dels ciutadans, a les ordres de les autoritats polítiques”. Doncs realment espanta que el cos que ens ha de protegir consideri a totes les persones físiques que es manifesten aquests dies com a enemics. Potser el sr Moreno només es volia referir a aquells que oposen resistència a les ordres policials, però com titula l’article, les paraules no acompanyen al seu discurs i “enemigo” no era el mot més adequat en aquesta resposta.

Perquè què en diu la RAE sobre la paraula enemic? Doncs que és contrari o que és una persona que té mala voluntat vers una altre i li desitja o li fa mal. Això som els ciutadans que ens manifestem, majoritàriament, de forma pacifica vers unes situacions que creiem inadequades o injustes?

Tampoc és lògic que el mateix cap superior de la Policia de la Comunitat Valenciana comenti que “no hay más remedio que preservar la integridad física de los ciudadanos y de los policías, que, en función de su legítima defensa, han tenido que proteger su integridad y han hecho uso de los medios reglamentarios" quan circulen vídeos per la xarxa on, en un d’ells, es poden veure una vintena d’agents antidisturbis (amb tota la seva vestimenta inclosos escuts protectors, cascs i porres) perseguint a un grup de persones, en la seva majoria joves, i fins i tot colpejant reiteradament a algun d’ells sense que aquest mostri oposició. Després d’uns minuts intensos i d’escoltar les protestes dels veïns en contra de la seva actuació, els agents es retiren formant i amb cautela com si davant tinguessin al mateix Zeus amenaçant-los amb un llamp tot poderós.

Però les perles del senyor Moreno no acaben aquí i encara li tocava la traca final per concloure una roda de premsa força desafortunada. Al ser preguntat sobre les excessives càrregues denunciades per varis partits polítics contestava que, en el nostre país, “es la autoridad judicial la que tiene que valorar la proporcionalidad, la actualidad y la necesariedad de la fuerza”. No dubto pas de la veracitat de les seves paraules, però sí que poso en qüestió si altre cop encerta amb els mots ha pronunciar o agafa un camí que el condueix directament al precipici. No recorda aquesta última resposta a l’antic oest on primer es disparava i després es preguntava? Vol dir amb això Antonio Moreno que ja es valorarà després si són adequades o no aquestes càrregues i, si fes falta, hi haurien accions legals? Per tant, i torno a repetir, primer disparem i després ja preguntarem si va ser adequat. I pels “enemics”, com deia vostè, que deixem tocats pel camí, quines paraules els hi dedicarà en aquell moment?