Pel Josep Pijoan

Als anys 80 una junta entusiasta va agafar les regnes del Patí Vilanova. Cal recordar entre ells el meu padrí Josep Sadurní i el meu pare Joan Gómez. Poc a poc es van convertir en una família i després de deixar d’estar al capdavant del millor ambaixador que té aquest poble van continuar veient-se i desplaçant-se a les Casernes. Donava gust veure aquella graderia amb persones no especialment grans i que havien mamat tant d’hoquei. A la gresca, sopars i dinars innumerables, s’afegiren gent com el Pere Bertran (acs) conegut com el sabater de les Cols, el Siscu Ferret o el Matilla. Eren; o millor dit; érem com una família molt nombrosa. Amb dones i canalla amb el pas del temps.



La canalla es va fer gran i fins i tot va tenir més canalla, però molt sovint continuàvem retrobant-nos. Era una amistat imperdonable. I el cap de tot això era en Josep Pijoan. Tant a gust seia amb els nens, com amb els joves, com amb totes les dones. La seva particular gràcia per explicar acudits dolents, el seu cor gran com el campanar de Sant Antoni, el seu somriure punyetero, sempre provocador perquè tothom s’ho passés be. Mai havia fet gala de res, tot i poder presumir de molt.



A mi de petit em feia por el Drac, sabeu? El meu pare em deia “anem a saludar al Piju” i jo m’hi negava per profunda por. Un cop vas creixent em vaig incorporar a la vida associativa de la ciutat, a la Unió i al Drac. En Josep Pijoan va ser el president del Drac vilanoví tants anys com no sé comptar. Ell el va cuidar, acollint-lo fins i tot a casa seva quan els locals dels que disposàvem tenien condicions ruïnoses. Ningú que no visqui una sortida amb el Drac no es pot imaginar de quina manera contribuïa el més gran de la colla a passar-ho bé. L’any de la pabordia, o tots els demés carregant-lo a la seva furgoneta.



L’últim record que em queda del Pijoan és l’últim cop que ens vam veure. El Patí Vilanova disputant-se amb el Barça -aquell equip que li queia tant bé al periquito d’en Josep- una plaça per la final de la Copa del Rei. Allà hi érem, les famílies Sadurní, Pijoan i Goméz amb la descendència, com si els anys no haguessin passat des de que van entrar a formar part del Patí. Al arribar, una abraçada. Guanyarem, Txatxi.



Tu, Piju, ja has guanyat.