Pabordes

Quan la popularitat se'ns menja

María Garcia. Anada ofici

María Garcia. Anada ofici

La Festa Major de Vilanova i la Geltrú compta, des de l’any 1997, amb un model d’organització que emula, d’una manera referencial, la festa vilafranquina. Els Pabordes són els encarregats d’organitzar la festa d’estiu vilanovina amb un pressupost aprovat pel ple de l’Ajuntament.

Set persones són les encarregades de tirar endavant el perfecte esdevenir de la celebració i de quadrar la caixa. Ells mateixos s'ocupen també de les esponsoritzacions, amb més fortuna o menys, depèn de si són prou murris o no i també del temps i decideixen de ple -amb assesorament dels tècnics de la casa gran- tots aquells actes que no estan estipulats i descrits al Protocol de la Festa Major. La festa és protagonista de grans alts i baixos que obviarem, ja que són abastament coneguts i que formen part —ja— de la idiosincràsia vilanovina de cent anys cap aquí. És allò de matar i fer néixer les coses sense explicació lògica i no alçar cap símbol, sinó fer-li competència a l’existent. Gent de comparsa, de coses poc serioses, d’empreses ràpides i de cim i ràpidament mortals.

Cada any són, doncs, set vilanovins i vilanovines els agraciats amb una medalla i l’aventura per davant. El model ha funcionat bé durant uns anys, també acompanyats de la bombolla encara per esclatar, en els quals he de reconèixer que s’han creat grups humans i de treball excel·lents. Tothom creia, en un cert moment, en aquesta fórmula. Però, a poc a poc, als festers ens han vingut els dubtes i —odiant la redundància— comencem a dubtar.

L’Ajuntament va iniciar un procés que algú o alguns van demanar per fer la festa més participativa i molt més “popular”. Allò va servir perquè més d’un fotés una rajada descomunal de les entitats de sempre, omplís de merda el pati —però merda de qualitat, vinagre del bo— i un altre s’ho apuntés.

Des que uns senyorets de dretes espanyols van fer servir la paraula popular per crear un partit hereu del franquisme, aquesta paraula m’ha fet grima. Raons insubstancials. És una paraula buida de polític que s’ha d’omplir i, realment, només passen desgràcies quan algú omple malament una paraula buida. D’aquí —del procés— vam treure una nova manera d’escollir els pabordes. Això només va fer que empitjorés el malalt. Així que, personalment, i tot i els darrers canvis, auguro la mort del model pabordes. El malalt té diverses patologies clares.

Primerament, hi ha promocions que es diuen pestes de si mateixos i d’altres que queden encara cada mes per sopar, però la sensació és que un grup de treball no pot estar format a la babalà, per vots, per representants, sinó que algú o alguns, amb coneixement del teixit associatiu i de qui s’hi presenta, els ha de triar pensant en el millor funcionament.

Segon. He dit qui s’hi presenta. És horrorós que si a una figura li volem donar un cert aire solemne es presenti ergo s’ofereixi. Fa mal veure que, per ser paborde, un s’ha de disposar a omplir una instància. Això destrossa la figura del paborde, li treu importància i ho tracta de tràmit.

Tercer. Excés de protagonisme. Els pabordes han de tenir llocs privilegiats en els diferents actes de la festa i també presidir, acompanyant al Consistori, moments solemnes. Tot i que han omplert una instància per ser-ho —en la qual han relatat tot el que s’estimen Vilanova i la festa— alguns d’ells s’han pensat que se’ls ha florit la vara per gràcia de l’Esperit Sant. No passa res si queden per fer un brindis, si ploren en certs moments, si senten la festa com a seva. Òbviament, és el que toca i tot va a caràcters. Aquests primers dies de festa he assistit, perplex, a veure diferents lones impreses —d’aquell plàstic que fan les pancartes de la marxa de la Talaia— amb el lema “Aquí hi viu un paborde” penjades de diferents balcons com si d’una rajola de fa dècades amb un culé panxut a la porta d’una casa es tractés. Sense comentaris.

Després de tot això, sembla que posi tota la confraria pabordil en un mateix sac. Reitero, doncs, que no vull generalitzar i que admiro certes promocions que han donat un esplendor inèdit a la festa. Poc a poc, per això, aquests comportaments són, cada dia, més vistosos.

Val la pena rellegir el Convit a la Festa de Maria Mercè Marçal de l’any 1986. Dir de passada que el Convit és un acte únic arreu del país on algú llegit, sense cap aire mediàtic, ens ha de convidar a la nostra pròpia celebració amb l’agudesa que caracteritzi el convidador. Enguany, crec que la tria dista molt del que s’espera d’un Convit i a la ciutat ja és ben conegut el poc nivell de les intervencions del personatge en si, sense entrar en la ideologia particular. Aquest és un acte que va perdent valor, que vol ser i ha estat signe del seu temps però que opino que també cal redreçar. Ha de ser signe del seu temps sense caure en cap mediatisme. Retornem al camí. Maria Mercè Marçal ens va dir en aquell Convit que no hi ha distància més gran que la del desconeixement.

Gràcies, moltes gràcies. Tres voltes rebel, estimadíssima Maria Mercè i mil vegades gràcies. La festa va molt de pressa i els propis vilanovins hi estan lluny perquè ignoren els canvis i els orígens. És una festa jove. Necessitem peus de plom. Arribem tard, molt tard, al debat de les cercaviles, de qui hi hauria de sortir i de qui no, de si cal treure la Mare de Déu a passejar, si val repetir balls amb un toc de caràcter retroactiu i mil coses més. No arribem tard, per això, al debat pabordil i a la esterilització de la festa. Les bases són insuficients per a una festa tan jove. És molt jove, molt. Més del que us penseu. És tan jove com antiga la seva celebració.

Aquesta és una opinió de les que creen enemics i si algú, paborde o no, es pensa que és una lluita tête à tête, de caràcter personal, va errat. Crec en la bona fe de totes les promocions, faltaria més! Si així queda més reconfortat, el lector, diré que no penso que sigui justaquest merderot cal que el mengi en cullera el paborde sol com un mussol. Tampoc demano la desaparició del terme paborde.

Atenció, la festa es fa gran. Les nostres mans, ara mateix, són molt petites. Popular, molt popular, tot popular. Popular que és del poble, del poble assenyat, humil, pacient, respectuós i que hi vol formar part, no sobrevolar-la. I ja ho sé, ja, que estem parlant d’una festa.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!