Renunciem al futur?

Evidentment, i com és fàcil de deduir pel títol de l’article, exercia el dret a denunciar la lleugeresa amb que, amb l’excusa de la manca de recursos, es plomen els beneficis imprescindibles de l’educació i la cultura. I quan dic plomar, ho dic gairebé literalment perquè cada dia que passa els professionals del ram (artistes i funcionaris, creadors i estudiosos) ens trobem plomats, mancats dels recursos bàsics. Tant, que hi comença a haver, ja, un creixement invisible del voluntariat laboral. I per acabar-ho d’arreglar hem de conviure amb una estranya sensació de ser percebuts com el florero que dissimula la foscor de l’entorn.

Tant bon punt vaig acabar-lo de llegir, vaig aplicar la pregunta a la nostra ciutat. «A quina part del nostre futur renunciem...?» Neguem a la cultura el pes central que li pertoca? No ho sé, francament. Però, a vegades, m’ho sembla. Ho fem conscientment? Ben segur que no, la qual cosa, tanmateix, no ens eximeix de l’error. Si en comptes de plantejar el futur de la ciutat haguéssim de fer un pla de viabilitat d’una empresa, no s’elaboraria un estudi en profunditat i global per detectar els punts forts amb capacitat d’inversió i de projecció per tal remuntar-la? Imagino que les conclusions s’obtindrien després del contrast de les anàlisis detallades de cada departament i que l’actuació definitiva es formularia de forma unitària per a tota l’empresa, sense deixar que cap secció actuï en solitari.

Vilanova, culturalment parlant, disposa d’un capital més que notable que ha anat acumulant a còpia d’anys, de molts personalismes i, sobretot, d’una excel•lent xarxa social que l’ha preservat. Als vilanovins se’ls atribueix un caràcter llunàtic i obert, propens a mostrar la seva vitalitat al carrer, per això sorprèn que hagin estat tant poc proclius a lluir el tresor que s’amaga al seu terme municipal. Si, ja sé el què penseu: que no hi ha interès, que no coneixen la seva història, que si la frivolitat, que si això, que si allò... Ho sento, però no hi estic del tot d’acord.

El comportament cultural d’un grup no és construeix en dos dies i, a més, no es pot manifestar sense coneixement previ. És la percepció de les coses el que les fa realitat. La xarxa associativa vilanovina ha estat prou potent per fer conèixer el valor d’allò que és col•lectiu; ha ajudat a la gent a saber-se partícip d’un grup cohesionat. Evidentment els millors exemples són el Carnaval i la Festa Major (sense oblidar l’Imaginari, sisplau!). Un altre i no pas menor, és el que vincula el col•lectiu amb el territori, feina que ha fet magistralment la Talaia. Recapitulem. D’ençà la recuperació de la desfeta del franquisme, Vilanova ha dibuixat els paràmetres bàsics per articular una societat coherent: el grup i el lloc. Ara li convé contemplar l’interior i explicar-se a partir del que s’hi amaga: essencialment, cultura.

En els darrers anys s’han iniciat processos de reflexió entorn diferents aspectes dels objectes, accions i realitats culturals de la ciutat que, sense que se’n tingui una consciència plena, han anat estructurant un tramat discursiu prou sòlid. El ritme que ha necessitat ha estat, per exasperació d’alguns, necessàriament lent únic camí perquè pugui ser eficaç. La pega és que, ara per ara, cada sector s’ha analitzat a sí mateix aïlladament de la resta i el diagnòstic del conjunt està encara pendent de fer.

Cal reprendre la pregunta: «A quina part del futur renunciem quan neguem a la cultura un pes central en la configuració de les polítiques públiques?» Penso que, ara mateix, Vilanova i la Geltrú es troba en el punt just per donar al seu capital cultural el pes central necessari que li permeti encarar amb possibilitats d’èxit un futur propi. Cal que es tanqui el zoom i es contempli la ciutat com un sol cos els òrgans del qual són, tots ells, vitals per al grup. Cal considerar molt seriosament la cultura com el principal actiu i detectar els mecanismes comuns que permetin encetar un nova fase de vertebració ciutadana que es pugui afegir a les consolidades fins ara. Cal treballar fi, amb el cap obert, escoltant i incorporant les inquietuds dels més joves, afavorint iniciatives empresarials, sumant.

Acabo. Vaig llegir no sé on que el principal rèdit de la cultura és que ens proporciona benestar perquè el seu exercici ens fa sentir bé anímicament i, en conseqüència, físicament. A Vilanova i la Geltrú que s’hi viu bé, l’hauríem de poder oferir.

Montserrat Comas és doctora en Història i directora de la Biblioteca Víctor Balaguer