Llengua i cultura

Si el cagues, la cagues

No fa pas gaires anys, era impensable que algú ens desitgés “Feliços Nadals”, que ens fes bromes el dia dels “Sants Innocents”, que ens mengéssim els “Raïms” per celebrar l’”Any Nou” o que el dia 5 de gener anéssim a rebre els “Reis Mags”

Josep Maria Domenech 04-02-2013 19:59 Lectures 1725

Arxivat a:

En el nostre país, estem acostumats a rebre. Des de fa segles, hi ha qui s’ha encaparrat a fer-nos desaparèixer com a poble. És amb aquesta intenció que ens neguen el dret a governar-nos, que intenten minimitzar els nostres costums, que falsegen la nostra història i que, sobretot, malden per esclafar la nostra llengua. Coneixem aquesta dèria seva i, periòdicament, ens enfadem i sortim al carrer a queixar-nos contra els seus atacs. En aquest sentit, l’última ofensiva contra l’educació en català –ja sigui la infantil o la professional– n’és, només, una petita mostra. Tothom assumeix que aquestes agressions són intolerables i que han de tenir resposta sempre.

Aquest no és, però, l’únic mal que ha de patir la nostra llengua. Malauradament, molt sovint, les agressions contra la llengua vénen dels seus mateixos parlants. I el pitjor del cas és que, generalment, ens autoagredim sense ser-ne conscients; ens hi hem avesat tant que ni tan sols ens n’adonem. En són algunes mostres el costum gairebé generalitzat de bandejar la nostra llengua quan ens parlen en espanyol, l’absoluta descurança a l’hora d’utilitzar-la –tant si és oralment com per escrit–, l’ús de l’anomenat “català fàcil” –que no és més que la utilització de formes i construccions properes a les espanyoles per substituir les genuïnes, de manera que no es noti gaire que parlem una llengua diferent–, o el fet que traduccions inacceptables i barroeres ens facin somriure en comptes de provocar-nos indignació pel menyspreu que representen cap a la llengua: els “afanys” que tradueixen els “empeños” que es fan en un negoci d’empenyoraments de la plaça del mercat de Vilanova, el “pa engonals” que s’ofereix en un forn de la nostra ciutat o el iogurt amb “mànec” que publicitava una cadena de supermercats. Hem arribat a un punt en què parlar o escriure bé és vist com una mostra de supèrbia, de comportament ranci, antiquat.

El llistat de greuges contra nosaltres mateixos seria inacabable. Voldríem, però, fixar-nos en un altre fenomen, tan greu com els altres però molt més subtil, d’aquells que es van introduint en la nostra consciència –o inconsciència– sense adonar-nos-en i que, de mica en mica, anem acceptant amb tota la normalitat del món.

En un moment o altre, a l’escola, tothom ha estudiat les bases de la teoria de la comunicació. A grans trets, se’ns explica que, en qualsevol acte comunicatiu, hi intervé un emissor, un receptor, un missatge, un context i un codi. Aquest esquema és vàlid per a qualsevol dels sistemes de transmissió de missatges que ha desenvolupat la humanitat en la seva història: des dels tocs de campanes o els senyals de trànsit fins al més complex de tots, la comunicació lingüística. En aquest darrer cas, la llengua és el codi que emissor i receptor han de conèixer per tal que es pugui produir la comunicació. El codi lingüístic –la llengua– és analitzable des de molts punts de vista. Si deixem de banda els aspectes normatius, els que una determinada Acadèmia fixa amb criteris més o menys científics, ens trobem una part del codi que no es fixa per cap decisió de ningú sinó que és el resultat del costum, de la història i del contacte dels parlants amb un determinat territori. Fruit d’aquests condicionants, per exemple, nosaltres “fem un petó” mentre els espanyols “dan un beso” o els anglesos “give a kiss”, o “desparem la taula” quan uns “quitan la mesa” i els altres “clear the table”. Són, només, alguns dels múltiples aspectes que fan que traduir una llengua sigui molt més complex que substituir una forma per una altra a partir d’una taula d’equivalències. Aprendre la norma d’una llengua és una tasca relativament senzilla; copsar-ne l’esperit va molt més enllà.

Durant les festes de Nadal, sembla que molta gent es preocupa més per un suposat “esperit nadalenc” que per l’esperit de la llengua de què parlàvem. Tot i que nosaltres no tenim cap dubte que de Nadal només n’hi ha un cada any, per exemple, sempre que hi ha algú que ens desitja “Bons Nadals” o que ens explica que “aquests Nadals” seran una mica austers. És cert que els espanyols diferencien entre el dia de Nadal (“Navidad”) i el conjunt de festes que l’envolten (“Navidades”); per això, tant se’ls en dóna desitjar “Feliz Navidad” com “Felices Navidades”. Nosaltres, en canvi, en tenim prou amb un sol “Nadal” per referir-nos a una cosa o a l’altra. També podreu sentir que algú us desitja “Feliç Nadal”. Si és el cas, mentre us comencin a sortir grans, contesteu-li amb un simple i nostrat “Bones festes”. El mateix dia 25, o la nit anterior (i no us poseu violents si algú us parla de la “Nitbona” o la “Nit Bona”), la tradició ens porta un personatge singular, el “Tió” –o el “Tronc de Nadal”, com diuen més cap al sud–. Si sabem que, per molta barretina que li posem, és un tros de tronc –un tió–, per què acceptem que cada cop més se’l bategi com el “Cagatió”? El Tió és el Tió!; “cagar” és el que esperem que faci. I encara més, hi ha qui és capaç de dir coses com “Avui cagarem el Tió”, com si això fos una feina molt senzilla. Qui caga és ell, no nosaltres, que ens limitem a “fer-lo cagar”.

Tres dies més tard, ens dedicarem a fer bromes i a penjar-nos “lllufes” a l’esquena. És el dia dels Innocents, no pas dels “Sants Innocents”, que diuen en altres cultures.

La nit en què canviem de número en el calendari és la “Nit de Cap d’any” (sobretot, que no us enredin amb cap festa de “Nitvella”) i l’endemà és “Cap d’any”. A la nit, ja fa anys que, mentre sonen les dotze campanades, ens mengem “el raïm”, tot i que algú voldrà que ens ennueguem amb “els raïms”. I ens desitgem “Bon any”, sense necessitat de dir que és “nou” perquè ja ho sabem.

Tot plegat acabarà el dia dels “Reis”, i no ens caldrà explicar que són els “Reis Mags“ (i, encara menys, “Màgics”!). En tot cas, si ho considerem necessari per evitar confusions, aclarirem que són els “Reis d’Orient”.

Afortunadament, de moment –només de moment–, no sembla que hi hagi ningú que el dia 22 de desembre esperi que li toqui el “Gras” per poder “tapar alguns forats”.

No fa pas gaires anys, era impensable que algú ens desitgés “Feliços Nadals”, que ens fes bromes el dia dels “Sants Innocents”, que ens mengéssim els “Raïms” per celebrar l’”Any Nou” o que el dia 5 de gener anéssim a rebre els “Reis Mags”. De mica en mica, anem acceptant que ens canviïn la llengua –el codi amb què ens comuniquem i que hem creat durant segles– sense adonar-nos-en. En un assaig literari, Joan Fuster deia que “L’Espriu, com Pla, sap què vol dir adreçar-se a algú amb un ‘Bon dia tingui’ –o ‘tinga’ o ‘tenga’– i ser contestat amb les mateixes paraules: amb la mateixa Paraula. Vol dir continuar sent un poble”. Estiguem alerta: qualsevol dia ens desitjaran “bons dies” i no se’ns farà estrany. Potser llavors ja serà massa tard i haurem deixat de ser un poble.

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.


Ateneu Vilanoví

Ateneu Vilanoví

Ateneu Vilanoví

Teixint el pensament crític

http://www.ateneuvilanovi.cat

Dret a vot

Als demòcrates que votareu NO

Dani Gàmez

Vull donar les gràcies a totes les persones que votareu, i que votareu que no. I us vull donar les gràcies perquè vosaltres també lluitareu contra el sistema establert

ENQUESTA WEB

El Parlament ha iniciat el tràmit per portar a la Mesa del Congrés dels Diputats la despenalització de l'eutanàsia i l'ajuda al suïcidi.

Ets partidari de la despenalització de l'eutanàsia?


No