Rajoy passa a l'ofensiva en tots els terrenys: també en el del 'problema català'

Les pensions, la reforma de la llei de l’avortament, la del Codi Penal… són algunes de les puntes de llança de l’actual ofensiva del govern de Rajoy. Aquí anem a analitzar una altra: la de la unitat de l’estat al voltant de la campanya contra «el problema català».

Del silenci com si no passés res a Catalunya, Rajoy ha decidit passar a l’ofensiva: no només no hi haurà consulta –afirma-, si no ni tan sols un acord de finançament millorat com li demanava el PP català, anticipant la revisió del sistema. Rajoy vol resoldre el partit per golejada, sense cedir ni tan sols un nou acord que freni el procés obert de recentralització de l’estat. O ara aprofitant la pressió de la crisi o mai! Sembla la seva divisa. Aquesta posició deixa en evidència al propi PP de Catalunya, però Rajoy espera que aquest sacrifici sigui compensat en vots en altres llocs de l’estat i per a això converteix la seva política en una nova croada, sembrant més anticatalanisme.

La patronal catalana és la fidel aliada de l’estat. Sempre ha estat així. La burgesia catalana primer és burgesia i després –si queda espai i li pot treure algun rendiment- és catalana. Una vegada més la patronal de Foment del Treball, encapçala el front contra el dret a decidir, encara que de moment la seva expressió és contra la independència i per arribar a un acord negociat (és a dir, impossible) sobre la consulta. La seva expressió política és Durán i Lleida. També aquesta política té un elevat cost polític: la divisió cada vegada més profunda en CiU, que al preu d’una greu crisi interna, molt probablement precipiti la crisi del govern català abans de final d’any.

La realitat al carrer deixa poc marge de maniobra a Mas, després de tres anys consecutius en què més d’un milió de catalans sortissin a exigir autodeterminació i independència. El sentiment no només no passa sinó que s’alimenta de les decisions del Govern central. Mas ha de triar entre trair el compromís sobre la consulta i el dret a decidir i liquidar electoralment CiU o seguir amb el compromís desestabilitzant el Govern i les relacions estatals. Poc ens equivocarem en dir que la burgesia catalana té la síndrome de Cambó i la Lliga Regionalista que van acabar recolzant el cop de Primo de Rivera i van ser electoralment liquidats després. Les enquestes ja donen a ERC com a primera força política mentre que CiU segueix caient.

D’altre banda, el 12 d’octubre es va reunir a Barcelona una concentració amb milers de manifestants en defensa de la unitat d’Espanya. El fracàs de la manifestació directament feixista (uns 300) demostra que el referent pels autocars –també d’extrema dreta era la manifestació del PP i Ciutadans. Aquest, com un nou lerrouxisme, comença a vertebrar aquesta reacció. Però com el seu homòleg dels anys trenta va començar el seu espanyolisme amb un discurs radical i esquerrà per acabar formant part de l’Espanya clerical i reaccionària en el bienni negre.

No obstant això aquest procés de construcció és encara molt incipient, és cert que un sector de la classe obrera catalana, que va ser immigrant en els 50 i 60, no veu la independència, però també desconfia amb raó dels qui el 12 d’octubre es van manifestar a la Plaça Catalunya de Barcelona. La responsabilitat de l’esquerra catalana és establir un diàleg amb aquests sectors al voltant de la defensa del dret d’autodeterminació, al voltant de la lluita per a la millora de les condicions laborals i socials.

Per la política del PSOE i també d’IU un sector dels treballadors de l’estat és empès directament a la defensa de l’estat i la seva constitució monàrquica contra el dret d’autodeterminació català, però un altre sector ho mira des de lluny com si es tractés d’una disputa entre dos sectors burgesos. Però hi ha més que això. Marx i Engels cridaven als treballadors anglesos a fer seva la lluita d’Irlanda perquè el manteniment de l’opressió britànica reforçava l’explotació de la classe obrera. Per això la defensa del dret  l’autodeterminació de Catalunya interessa i molt a la classe obrera de la resta de l’estat que també pateixen la Monarquia. Una victòria del centralisme de l’estat serà immediatament utilitzada per combatre la resistència obrera o jove a Madrid o Extremadura.

Per això és imprescindible que aquesta batalla en defensa del dret dels pobles a l’autodeterminació negada per l’estat sigui presa per un front d’organitzacions de l’esquerra, un front que hauria de tenir la seva expressió en les properes eleccions al parlament europeu. Un front que unís aquest problema democràtic amb el de la resposta a la crisi en ruptura amb els mercats i el marc europeu. Hem vingut insistint que aquest front té un antecedent que reivindiquem, el d’Iniciativa Internacionalista, que avui hauria d’actualitzar-se al voltant de la CUT-BAI, l’esquerra abertzale, la CUP-AE i sumar a organitzacions anticapitalistes. No és fàcil, però a més segueix l’ofensiva més necessari és construir-la pels i les treballadores i els pobles.

Josep Lluís del Alcázar 

Lluita Internacionalista