Ateneu poètic, 3

Agustí Bartra i Lleonart
(Barcelona 1908 - Terrassa 1982)

CANT CORPORAL (1938)

SEGURETAT

Rossinyols, crepuscles, roses?
Lluna, amor, cignes, músiques?
Bah! Estic las d’aquestes coses
Que adés eren les úniques

que comptaven per a mi.
Ara estimo més aquell gos,
potser, que no pas vós,
dona del no i el sí.

Ara tinc una gran veritat
senzilla i una feresa
bona. Em plau poc la ciutat,

i em sento més naturalesa
que un fruit obrint-se al sol.
Sé el que vull i el que vull em vol.

L’ARBRE DE FOC  (1946)

ELS SACRIFICATS

És la culpa de tots si som rel i silienci
dins la terra estremida pels irats canons.
Qui té el dret de plorar-los? No que no se’ls venci
novament amb batalls, besos i oracions.

Oh, és el crim del món llur mort sense alegria,
Llur vida sense somni, llur por sense Escut.
Qui té el dret de cantar-los? Si llur agonia
Encara puja als brins que sobre ells han crescut.

Només l’udol del vent, el gran udol salvatge
sota la taciturna puresa dels cels.
Només damunt la pols i runes del paisatge,
la lenta ascensió de les albes fidels.

Són un riu sense nom en país d’enyorança,
Sanglot de primavera que mai no descansa.

L’EVANGELI DEL VENT  (Mèxic 1956)

LES GÀRGOLES CORONADES D’ESTRELLES

ARBRE I TORS

Àngel de força captiva i alada, tors de bellesa
      nu en el combat d’una llum que els segles exalten:
dreça’t, oh símbol d’alerta  -fita de dol i tortura-,
      clos i complet i eternal en ton signe tràgic,
com un tità mutilat pel foc dur dels cims irascibles!
      Dreça’t, oh dreça el teu gest que sembra i acusa!
Canta’t en mi, tu que vetlles futur en nit i en exili,
      Arbre de vida i silenci arran d’aigües vives.
Sota les aus xiscladores, oh temps i món sense rastre!,
      s’obren en creu d’existència dos brancs immensos:
l’un assenyala devers el misteri obscur de la terra,
      l’altre, una dona, una llinda i una alta bandera...