Dia Internacional de la Dona Treballadora

El treball reproductiu i domèstic: feina invisibilitzada pel capitalisme

Marta Rius 08-03-2014 9:26 Lectures 1758

Arxivat a:

Eix. Dia Internacional de la Dona Treballadora

Eix. Dia Internacional de la Dona Treballadora

Cada any, el 8 de març, aprofitem el Dia Internacional de la Dona Treballadora per alçar-nos contra la situació social, econòmica i política de la dona, sempre precària i diferenciada en totes les esferes de la vida pública. Però el treball que fa diàriament la dona no es limita a l’àmbit laboral, el de l’empresa, el remunerat. Encara avui hi ha un treball que seguim exercint sense sou que passa desapercebut, malgrat ser imprescindible: és el treball reproductiu i domèstic. I no em refereixo només a les tasques de manteniment de la llar, sinó també a les de la cura de tots els membres de la família i de les seves activitats. Des que ens llevem fins que anem a dormir, les dones seguim tenint una doble jornada laboral. De fet, en som principals organitzadores i executores. Tenim un compromís -no escrit enlloc- pel que mantenim la nostra llar ordenada, la nevera plena, la roba neta i planxada, i ens fem nostra l’agenda dels fills, germans, pares, etc. Anant amunt i avall tot el dia i violentant els nostres cossos, perquè l’estrès que aquest ritme frenètic suposa és una veritable violència, que es tradueix en cansament i dolors cervicals, que algunes afortunades de tant en tant ens tractem, quan podem permetre’ns el luxe de pagar-nos tractaments terapèutics, en comptes de relaxar el nostre ritme. Podem plantejar-nos modificar aquesta inèrcia adquirida? Els nostres companys o companyes, els qui tinguin parella sentimental, comparteixen aquesta càrrega feixuga? I remarco “comparteixen”, no “ajuden”?

Ens adonem que formem part d’un gran engranatge que es diu sistema capitalista que és el que ha dividit sexualment les tasques domèstiques? Jo em faig aquesta pregunta avui mentre intento esbrinar com s’ho munta la dona per donar la seva millor faceta professional a l’oficina i la intenta combinar amb la cura dels fills? I, amb tot, quin temps li queda per a ella mateixa com a individu? I anant més enllà, quin temps li queda per destinar a les causes col·lectives en les que es vulgui implicar? És natural, intrínsec a la dona, que ens haguem de preocupar i exercir amb major mesura que els homes les tasques domèstiques? Estem molt lluny encara de poder parlar d’igualtat de gènere. De fet, no és difícil arribar a la conclusió que el sistema ens necessita, a les dones, més que nosaltres a ell. Som nosaltres les qui parim (quan volem i no quan ens imposin!), fem créixer i eduquem la futura mà d’obra del mercat laboral. Sense el nostre treball quotidià de criança, i insisteixo, no remunerat, com es sostentaria sinó el sistema capitalista que ens ha obligat a identificar-nos com a persones de profit, només si tenim una feina remunerada?

Automàticament s’obre una altra qüestió: fins a quin punt és possible que una dona, preparada acadèmicament, per exemple, prosperi dins d’una empresa sense sacrificar part del seu temps en l’àmbit privat? Només les persones solteres o bé, que tenen assegurats el pa i el llit, són les que no han de patir per allargar la seva jornada amb feines domèstiques. Només aquestes, si així ho desitgen, poden invertir més hores en reunions extraordinàries que possibilitaran el seu ascens dins l’empresa. La dona és la que, amb més freqüència, ha d’escollir entre prosperar en el treball assalariat o en la vida personal. Aquesta tria pot dur-nos a sentir èxit o fracàs segons les nostres expectatives, però el que segur que ens comporta és arrossegar un sentiment de culpa terrible per no poder abastar tots els fronts que desitjaríem.  Aquesta dualitat no és gratuïta; està calculada des de l’estructura econòmica i ha arrelat fins al punt de fer-nos creure que podem triar lliurement. Que quan dediquem hores a la cura de la llar o a la criança dels fills, ho fem de bon grat, com un gest d’amor, i que per tant, no l’hem de cobrar. El cert és que és un frau més del sistema capitalista i una violència institucional tan ben embolcallada pel patriarcat que no ens adonem de la nostra tolerància vers al domini de la meitat de la societat per damunt de l’altra.

Us estareu preguntant: la remuneració de les tasques reproductives i domèstiques faria desaparèixer la discriminació sexual? M’atreviria a dir que probablement no. Però considero que aquesta no és una demanda feminista més. És tota una perspectiva política que, valentament, rebutja invisibilitzar el treball a casa; és tot un camp de batalla i un atac directe als fonaments del sistema capitalista. Aquell que vol (i se surt amb la seva) que les dones interioritzem com a normal el doble treball sense queixar-nos, per a que no se’ns titlli de voler eludir les “nostres” responsabilitats. Aquesta reivindicació ja se la plantejaven les dones feministes nord-americanes i italianes a la dècada dels setenta del segle XX i segueix sense abordar-se seriosament. Pocs països apliquen de forma regulada, pagada i equitativa la concil·liació familiar i laboral. Des que Marx va dividir la societat entre assalariats i no assalariats, a les dones se’ns ha obligat a assumir que les tasques domèstiques  són un servei personal extern al capital. I així s’ha assumit des del pensament més conservador al més progressista. Sempre que el moviment feminista ha près una posició autònoma, com demanar la remuneració de les feines domèstiques, i que puguem escollir si volem o no desenvolupar-les, l’Esquerra també s’ha sentit traïda pel que fa a la lluita de classes. I tota reflexió que volguem plantejar al voltant d’aquesta qüestió, ha suposat que volíem entorpir altres debats més importants. No és prioritari el dia a dia de la principal fàbrica d’obrers? Per això som les incòmodes. Se’ns acusa d’intentar trencar “la unitat” del moviment. Seria preferible que desenvolupèssim un rol, com temps ençà, merament solidari amb la causa, no ser protagonistes. Com si la dona no fos un subjecte revolucionari…

Doncs sí, ho som de revolucionàries! I sí, davant d’aquest panorama que sembla intocable pels temps dels temps tenim eines per combatre la pressió. La lluita feminista comença, com tot somni ambiciós, per una mateixa. Podem lluitar des de casa, rebutjant les imposicions que se’ns han atribuït i compartint tasques. I podem lluitar fora de casa: autoorganitzant-nos amb més companyes per exercir de canó cap a futures fórmules polítiques que deixin d’agredir les nostres vides.

 

Marta Rius. 8 de març, Dia de la Dona (doble) Treballadora


Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

L'Ajuntament de Calafell ha identificat sis veïns que han llençat la brossa al carrer sense utilitzar els contenidors habituals. Ho ha fet regirant les bosses d'escombraries en un dispositiu desplegat aquest matí a la zona de Calafell Platja amb treballadors del servei de recollida de la brossa

Què et sembla que els municipis busquin a la brossa per sancionar qui no utilitza els contenidors?

Molt bé
Malament
M'és indiferent